Sabem que el llibre us encantarà. És un dels nostres preferits, i també de la gosseta Blackie. Durant un temps fins i tot li va agafar per fer veure que era un gos rastrejador, i va muntar una empresa de detectius. El seu únic cas va ser el de «la misteriosa desaparició de la pilota». I, bé, va resultar que estava sota la pica de la cuina, plena de pols. Però això és una altra història. Ara gaudiu del primer cas del ratolí superdetectiu!
1
En Basil, el superdetectiu
El misteri de les bessones desaparegudes no el podia resoldre un detectiu normal i corrent.
Però en Basil, esclar, era molt més que normal i corrent. Fins i tot molt abans de rebre’s la nota dels segrestadors, la seva ment sagaç havia deduït què era el que volien aquells delinqüents.
—Escolta bé el que et dic —em va dir—. La desaparició de l’Angela i l’Agatha només és el començament. Aquests delinqüents estan planejant atacar-nos a tots!
Tenia tota la raó. Però s’havia de recórrer un camí llarg i perillós abans que totes les peces encaixessin.
Qui va organitzar tot el complot? Quins motius hi havia al darrere? Com les van enredar, a les bessones?
I en Basil..., quina mena de detectiu era?
Per aclarir totes aquestes qüestions us donaré un parell de dades sobre la seva fabulosa carrera de detectiu i després us explicaré els antecedents d’aquell delicte.
Som a Londres, l’any 1885...
Permeteu-me que em presenti. Soc el doctor David Q. Dawson, el millor amic i també el soci d’en Basil.
Al nostre món en Basil era tan cèlebre com ho era el senyor Sherlock Holmes al món dels humans.
I això passava perquè en Basil va estudiar a l’ombra del mateix senyor Holmes, i el visitava assíduament a les estances que tenia al número 221-B de Baker Street.
Jo l’acostumava a acompanyar. Pujàvem corrents a la sala que compartien en Sherlock i el doctor John D. Watson. Ben amagats, escoltàvem atentament com el senyor Holmes li explicava al seu amic de quina manera havia resolt els últims casos.
I d’aquesta manera en Basil aprenia la part científica de la feina de detectiu del millor mestre de tots.
El senyor Holmes era alt i prim, amb uns ulls afuats i penetrants. I si algun cop s’havia dit que hi havia un ratolí que s’assemblava a un home, aquest era en Basil!
Fins i tot vestia com el seu heroi, gràcies a un petit sastre molt llest que havia copiat gairebé exactament el vestuari d’en Sherlock.
Però els llargs trajectes fins a Baker Street, fes el temps que fes, eren cansats i sovint perillosos. Havíem hagut de suportar una pila de tempestes per arribar al nostre destí.
Un vespre, passant pel soterrani, en Basil es va aturar tan de cop que va anar d’un pèl que no hi xoco.
—Observeu, estimat doctor —va afirmar assenyalant amb el seu bastó—. Observeu aquest soterrani net i espaiós. No té res a veure amb les nostres cases brutes i atapeïdes de l’East End!
Els ulls se li van il·luminar.
—Podríem aixecar-hi una ciutat, aquí. Imagineu-vos una filera de pisos acollidors en aquesta prestatgeria buida davant de la finestra... I botigues, una escola, una biblioteca, l’ajuntament i altres edificis. I com li diríem? Ah, ja ho tinc: Holmestead !
—Quina idea tan brillant, Basil! I el més bo del cas és que podrem pujar sigil·losament per escoltar el nostre estimat Sherlock tan sovint com vulguem.
—Exacte —va dir el meu amic, somrient—. Proposemho a la propera reunió de l’ajuntament i votem-ho.
Les quaranta-quatre famílies de la nostra comunitat ho van aprovar.
En Basil va idear el projecte. Els fusters van anarhi nit rere nit i van treballar a un ritme endimoniat; en dues setmanes ja ens hi havíem traslladat.
Holmestead era una ciutat model i els ratolins d’arreu de Londres venien a visitar-la i admirar-la.
La casa que compartíem en Basil i jo donava al carrer i així podíem veure qui ens trucava abans d’obrir, tal com ho feia el senyor Holmes.
Sovint en Basil es quedava escoltant una bona estona el seu mestre, i ben aviat va semblar que ja no hi havia cap misteri prou enrevessat que no pogués resoldre.
Els ratolins arribaven de molt lluny per demanar-li consell, fins i tot en van venir de França, travessant el Canal. Ric o pobre, mai no se li va tancar la porta a ningú que li calgués ajuda.
Va enviar tants delinqüents a judici que els malfactors tremolaven només de sentir-ne el nom.
Va ser llavors, un mes després d’haver-nos traslladat a Baker Street, que va començar el cas més estrany de la carrera d’en Basil.
L’Angela i l’Agatha, les petites bessones veïnes, van desaparèixer de la faç de la terra.
2
On són les bessones?
Quan els pares de les bessones van venir a veure’ns ben entrada la nit demanant-nos ajuda, érem al pis de dalt.
Sèiem al nostre racó preferit en silenci escoltant amb molt d’interès el senyor Holmes explicant detalladament al doctor Watson com havia resolt un robatori de joies que havia tingut la gent de Scotland Yard totalment desconcertada.
En Basil va treure’s la llibreta i ho va anar apuntant tot, paraula per paraula, movent de pressa la mà, o potser seria millor dir la pota.
—Quin tros de geni! —xiuxiuejava—. Quina ment! Aquest home serà una llegenda... La seva fama arribarà fins als indrets més recòndits de la Terra.
—Vostè també és una mena de llegenda —li vaig dir.
—Potser sí, Dawson, però encara em queda molt per aprendre. Quin honor poder estudiar sota la batuta d’en Sherlock Holmes.
—I quin honor per mi que se’m relacioni amb en Sherlock Holmes del món dels ratolins —li vaig respondre.
En Basil ho va agrair amb modèstia i va continuar escrivint.
Al cap de més o menys una hora, en Holmes va treure el violí de la funda. En va canviar la corda més aguda per una de nova i va llençar la vella a la paperera.
Llavors va agafar l’arquet i va interpretar una peça de Paganini. L’escoltàvem amb atenció perquè tocava molt bé.
—Bravo! —va exclamar en Basil completament entusiasmat.
Després vam sentir una obra de Mendelssohn que li havia demanat el doctor Watson, i en acabat tots dos es van retirar a les seves estances.
En Basil va agafar