Hi havia una vegada un nen a qui se li va morir la mare. El seu pare es va buscar una altra dona i la madrastra no s’estimava el nen. Per això el va matar mentre el pare era al camp i en va fer carn d’olla. El pare torna a casa i menja, però, després de menjar els ossos que queden al plat es posen a cantar:
E la mia trista matrea
Mi ci ha cotto in caldarea
E lo mio padre ghiottò
Mi ci ha fatto ‘nu bravo boccò.3
Llavors el pare mata la mare amb la falç i la penja d’un clau davant de la porta. De vegades em sorprenc murmurant les paraules d’aquesta cançó, i així tot el poble se’m fa present, juntament amb el sabor peculiar d’aquelles estacions, juntament amb la bufada gelada del vent i el so de les campanes.
Cada matí sortia amb els meus nens i la gent se sorprenia i desaprovava que els exposés al fred i a la neu. «Quin pecat han comès aquestes criatures? —deien—. No fa temps per passejar, senyora. Torni a casa». Caminàvem una bona estona pels camps blancs i deserts, i les poques persones que em trobava es miraven els nens amb pietat. «Quin pecat heu comès?», preguntaven. Allà a baix, si un nen neix a l’hivern, no el treuen de l’habitació fins que arriba l’estiu. Al migdia el meu marit ens venia a trobar amb el correu i tornàvem tots plegats cap a casa.
Jo els parlava als nens de la nostra ciutat. Eren molt petits quan vam haver de marxar, i no en conservaven cap record. Els explicava que allà les cases tenien molts pisos, que hi havia moltes cases i molts carrers, i moltes botigues boniques. «Però aquí també hi ha en Girò», deien els nens.
La botiga d’en Girò era just davant de casa. En Girò s’estava a la porta com un vell mussol, i els seus ulls rodons i indiferents miraven fixament el carrer. Venia una mica de tot: queviures i espelmes, postals, sabates i taronges. Quan arribava la mercaderia i en Girò buidava les caixes, els nois corrien a menjar-se les taronges podrides que llençava. Al Nadal també hi arribaven el torró, els licors i els caramels. Però ell no en rebaixava ni un cèntim, del preu. «Que n’ets de dolent, Girò», li deien les dones. Ell responia: «A qui és bo se’l mengen els gossos». Per Nadal tornaven els homes, de Terni, de Sulmona o de Roma, s’hi estaven alguns dies i tornaven a marxar després d’haver sacrificat els porcs. Durant alguns dies no es menjava res més que llardons i botifarres, i no es feia altra cosa que beure. Després, els crits dels nous porquets omplien els carrers.
Al febrer l’aire es tornava humit i suau. Núvols grisos i carregats vagaven pel cel. Hi va haver un any en què es van trencar els baixants durant el desgel. Així que va començar a ploure, a casa les habitacions semblaven pantans. Però va succeir a tot el poble, ni una sola casa va quedar eixuta. Les dones buidaven les galledes per les finestres i escombraven l’aigua per treure-la per la porta. Hi havia gent que se n’anava al llit amb el paraigua obert. El Domenico Orecchia deia que era un càstig per algun pecat. Això va durar més d’una setmana: després, finalment, la neu va desaparèixer de les teulades i l’Aristide va arreglar els baixants.
El final de l’hivern despertava en nosaltres una mena d’inquietud. Potser algú ens vindria a veure, potser finalment hauria passat alguna cosa. El nostre exili havia de tenir un final. Els camins que ens separaven del món semblaven més breus: el correu arribava més sovint. Els nostres penellons es curaven lentament.
Hi ha una monòtona uniformitat en els destins dels homes. Les nostres existències es desenvolupen segons lleis antigues i immutables, segons una cadència vella i uniforme. Els somnis no es compleixen mai, i tan bon punt els veiem fets miques ens consumim de nostàlgia pel temps en què bullien dins nostre. El nostre destí transcorre en aquesta successió d’esperances i nostàlgies.
El meu marit va morir a Roma, a la presó de Regina Coeli, pocs mesos després que marxéssim del poble. Davant de l’horror de la seva mort solitària, davant de les angoixes alternatives que van precedir la seva mort, jo em pregunto si això ens ha passat a nosaltres; a nosaltres, que compràvem les taronges a can Girò i anàvem a passejar per la neu. Aleshores jo tenia fe en un futur fàcil i feliç, ric de desitjos complerts, d’experiències i de fites comunes. Però aquella va ser la millor època de la meva vida i només ara, que ja ha passat per sempre, només ara ho sé.
Les sabates trencades
Tinc les sabates trencades i l’amiga amb la qual visc en aquest moment també té les sabates trencades. Com que passem molt de temps juntes, parlem sovint de sabates. Si li parlo del moment en què seré una vella escriptora famosa, ella de seguida em pregunta: «Quines sabates tindràs?». Li dic que tindré sabates de camussa verdes amb una sivella d’or en un costat.
Vinc d’una família on tothom té sabates sòlides i en bon estat. La meva mare, fins i tot, va haver d’encarregar un armariet per guardar-hi les sabates, de tants parells que en tenia. Quan els vaig a veure, criden d’indignació i de dolor en veure les meves sabates. Però jo sé que també es pot viure amb les sabates trencades. Durant el període alemany jo era sola aquí a Roma, i només tenia un parell de sabates. Si les hagués portat al sabater, hauria hagut d’estar-me dos o tres dies al llit, i allò m’era impossible. Així que les vaig seguir portant, i a sobre es va posar a ploure. Sentia com s’aixafaven lentament, com es tornaven toves i es deformaven, i sentia el fred del paviment a les plantes dels peus. És per aquest motiu que ara sempre tinc les sabates trencades, perquè em recorden aquelles i, d’altra banda, tampoc em semblen tan trencades com les d’aleshores, i si tinc diners prefereixo gastar-me’ls en una altra cosa, perquè ja no considero les sabates quelcom essencial. La meva vida anterior, envoltada sempre d’un afecte tendre i atent, m’havia malacostumat, però aquell any que vaig passar a Roma vaig estar-me sola per primera vegada, i per aquest motiu m’estimo Roma, malgrat que estigui per a mi plena d’història, plena de records angoixosos i de poques hores dolces.
La meva amiga també té les sabates trencades, i per això estem tan bé plegades. La meva amiga no té ningú que la renyi per les sabates que porta, només té un germà que viu al camp i que es passeja amb unes botes de caçador. Ella i jo sabem què passa quan plou, i les cames estan despullades i mullades, i a les sabates hi entra l’aigua, i llavors se sent aquell petit soroll amb cada passa, una mena de xipolleig.
La meva amiga té un rostre pàl·lid i masculí, i fuma amb un broquet negre. Quan la vaig veure per primera vegada, asseguda a una taula, amb les seves ulleres amb muntura de tortuga i aquella cara misteriosa i altiva, amb el broquet negre entre les dents, vaig pensar que semblava un general xinès. Llavors no sabia que tenia les sabates trencades. Ho vaig saber més tard.
Ens coneixem des de fa uns pocs mesos, però és com si en fossin molts. La meva amiga no té fills; jo, en canvi, sí que en tinc, i a ella li resulta estrany. Només els ha vist en fotografies, perquè s’estan al poble amb la meva mare, i entre nosaltres això també és molt estrany, que ella no hagi vist mai els meus fills. D’alguna manera, ella no té problemes, pot caure en la temptació i engegar la seva vida en orris; jo no puc. Els meus fills, per tant, viuen amb la meva mare i fins ara no tenen sabates trencades. Però, com seran quan siguin homes? És a dir, quines sabates tindran quan siguin homes? Quin camí triaran per als seus passos? Optaran per excloure dels seus desitjos tot allò que és agradable però innecessari, o afirmaran que tot és necessari i que l’home té dret a tenir sabates sòlides i en bon estat als peus?
Amb la meva amiga en parlem sovint, d’això, i de com serà el món llavors, quan jo sigui una vella escriptora famosa, i ella viatjarà pel món amb una motxilla a l’esquena, com un vell general xinès, i els meus fills seguiran el seu camí, amb les sabates sòlides i en bon estat als peus i el pas ferm de qui no renuncia, o amb les sabates trencades i el pas llarg i indolent