Gràcies per comprar aquest ebook. Esperem que gaudeixi de la lectura.
Volem convidar-lo a subscriure's a la newsletter d'Àtic dels Llibres. Rebrà informació sobre ofertes, promocions exclusives i serà el primer a conèixer les nostres novetats. Només ha de clicar en aquest botó.
Pàgina de crèdits
Cartes d'amor de la monja portuguesa
V.1: abril del 2020
Títol original: Lettres portugaises
© de la traducció, Claudia Casanova, 2016
© d'aquesta edició, Futurbox Project, S. L., 2020
Tots els drets reservats, inclòs el dret de reproducció total o parcial en qualsevol forma.
Correcció: Ricard Vela
Disseny de coberta: Taller de los Libros
Publicat per Àtic dels Llibres
Carrer d’Aragó, 287, 2n 1a
08009, Barcelona
www.aticodeloslibros.com
ISBN: 978-84-18217-05-0
THEMA: DND
Conversió a ebook: Taller de los Libros
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser efectuada amb l’autorització dels titulars, amb excepció prevista per la llei. S’ha de dirigir a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si necessita fer servir algun fragment d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47).
Contingut
Portada
Pàgina de crèdits
Sobre aquest llibre
Epíleg: L'Eloïsa portuguesa, d'Emilia Pardo Bazán
Cartes d'amor de la monja portuguesa
La passió d’una dona feta literatura
Una religiosa portuguesa escriu al seu amant infidel, que l’ha abandonat. Aquesta senzilla frase conté un drama humà, l’angoixa de l’amor no correspost, una polèmica literària i un dels textos més bells sobre la passió femenina.
En una gradació angoixant, que captiva el lector, testimoni involuntari de com un cor es trenca i es desfà lluny de la mirada de l’amant, Mariana Alcoforado passa de la ira als retrets, de la resignació a la docilitat, fins a arribar a l’única resposta, terrible i que buida de sentit la seva passió: el seu amant mai la va estimar. I així, el comiat de la monja ens colpeix encara avui evocant la ferida ja cauteritzada d’un desengany cruel, pel silenci i per la solitud. Les Cartes s’emmarquen en la tradició literària europea que, des d’Ovidi o Virgili, amb Penèlope, Briseida, Fedra, Medea, o Dido, passant per Eloïsa, donen veu literària a la dona abandonada. Les Cartes van tenir una gran influència en autors com Choderlos de Laclos, Stendhal, Rousseau o Rilke.
«Les paraules de la monja són el sentiment de l’amor, tot el que es pot expressar i tot el que no es pot dir. La seva veu entona un cant d’ocell, i la seva melodia no troba destí.»
Rainer Maria Rilke
«Una descripció magistral de la bogeria amorosa femenina.»
Philippe Sollers
«Cal estimar com la religiosa portuguesa, i amb la mateixa ànima de foc amb la qual ens ha deixat les seves cartes immortals.»
Stendhal
Al lector,
Amb molta cura i molt d’esforç, m’ha estat possible obtenir una còpia fidel de la traducció de cinc cartes portugueses adreçades a un cavaller de renom que servia a Portugal. Com que les lloaven moltes persones ben il·lustrades en educació i en sentiments, o les cercaven amb afany, he pensat que hi trobarien un plaer especial si jo les feia imprimir. Ignoro per a qui van ser escrites, i tampoc sé qui és el responsable de la traducció, però m’ha semblat que potser no els sabria greu que es fessin públiques. Seria estrany, finalment, que no s’haguessin publicat sense cap errata que les hagi desfigurat.
Primera carta
Considera, amor meu, fins a quin punt vas ser poc previsor. Ah, infeliç! Et vas trair, i també a mi, amb esperances enganyoses.
Una passió en què havies bastit tants projectes de plaers ara només et causa una desesperació mortal, tan sols comparable a la crueltat de l’absència que la provoca. Així doncs, aquesta absència a la qual el meu dolor, per molt enginyós que sigui, no sap trobar-li un nom prou funest, em privarà per sempre de mirar-me de nou als teus ulls, on hi vaig veure un dia tant d’amor i que em van fer conèixer emocions sense fi, que m’omplien de joia, que ho eren tot per a mi, i amb els quals no em calia res més? Ai, i els meus quedaran privats de l’única llum que els feia viure. No els quedarà més remei que plorar, i no els puc dedicar a cap altra cosa que no sigui això des que vaig saber que havies decidit allunyar-te de mi, idea insuportable i que m’arrossegarà a la mort en poc temps.
Tot i així, dec sentir un cert afecte per les desgràcies de les quals només tu n’ets la causa, perquè així que et vaig veure, et vaig lliurar la meva vida, i ara que la sacrifico als teus peus també hi sento un cert plaer. Mil cops cada dia t’envio els meus sospirs, i ells et busquen per tot arreu; però, com a única recompensa de les meves inquietuds, tornen només amb una advertència sincera, que cruelment no em permet il·lusionar-me i que es repeteix tothora: Prou, Mariana, criatura desafortunada, prou! No et consumeixis en va, no cerquis l’amant que no veuràs mai més! Que ha creuat mars per fugir de tu, que es troba a França envoltat de plaers, que no pensa ni un instant en els teus sofriments i que et dispensa dels teus transports de passió, que ni li importen ni t’agraeix.
Però no, no puc pensar en tu de forma tan cruel, estic massa interessada a justificar-te. No vull ni imaginar-me que m’hagis oblidat. És