El fragment es va acabar i vam sentir el clac de la tapa del piano que es tancava sobre el teclat i el frec de la banqueta al terra de l’habitació dels convidats. L’Elf va entrar a la cuina, jo li vaig passar el suc de poma, se’l va acabar i va llençar l’ampolla a les escombraries. Es va clavar cop de puny al palmell, bo i dient que a la fi ho tenia. Vam continuar totes tres a la cuina mentre aquells homes tan mudats sortien en fila de casa en el mateix ordre que hi havien entrat i vam sentir que la porta es tancava amb suavitat i els motors s’engegaven per començar a abandonar la casa. Vam esperar que el pare vingués a parlar a la cuina, però se’n va anar al seu despatx. Encara avui no estic segura de si l’Elf es va adonar que hi havia hagut aquells homes a la saleta o que el bisbe i els ancians havien vingut de visita, o bé si havia estat una casualitat que hagués interpretat la peça de Rakhmaninov en aquell precís moment amb una perfecció tan brutal.
Ara bé, poc després de la visita del bisbe i els seus homes, l’Elf va fer un quadre i li va posar un marc que havia trobat al soterrani. El va penjar a la paret de la saleta, per sobre del sofà raspós. Era una cita. Deia:
«Estic convençut que l’home orgullós, altiu, avariciós, egoista, impúdic, lasciu, batusser, envejós, desobedient, idòlatra, fals, mentider, infidel, lladre, difamador, murmurador, sanguinari, despietat i venjatiu, sigui qui sigui, no és cristià, encara que l’hagin batejat cent vegades i que combregui cada dia».
Menno Simons
D’acord, però... Elfie?, va dir la meva mare.
No, va respondre l’Elfie. Es queda aquí. Són paraules de Menno Simons! Què passa, que no l’hem de seguir o què?
L’obra de l’Elfie va estar penjada a la sala més o menys una setmana, fins que el meu pare li va dir: Vejam, nena, ja has fet passar la teva, no? Ara hauries de tornar al seu lloc el vaixell que havia brodat la teva mare. I aleshores, la seva justa indignació es va desencadenar de la mateixa manera que moltes de les seves tempestes personals salvatges.
2
L’Elfrieda no concedeix entrevistes. Una vegada me’n va deixar fer una a mi per a la revista d’estar per casa que fèiem els de la meva classe, però para de comptar. Jo tenia onze anys i ella se’n tornava a anar de casa, aquest cop per sempre. Se n’anava a Noruega a fer un concert i a estudiar amb un home gran que ella anomenava el Mag d’Oslo. Tenia disset anys. Havia acabat abans d’hora, per Nadal, els estudis secundaris. Tot matrícules, sis beques per estudiar piano i una distinció del governador general del Canadà per haver obtingut les millors notes, cosa que va desencadenar molts atacs de còlera i de terror entre els ancians. Un dia, a l’hora de sopar, unes setmanes abans d’anar-se’n, l’Elf va deixar anar que, mentre fos a Europa, es podia acostar a Rússia per investigar les seves arrels, i el meu pare de poc que no té un cobriment de cor. Ni pensar-hi!, va exclamar. Em penso que sí que ho faré, va respondre l’Elf. Per què no?
Els meus avis van venir d’un poblet mennonita de Sibèria el 1917, l’any de la revolució bolxevic. Havien viscut coses terribles en aquella terra sagnant. Qualsevol referència al lloc, la més mínima menció d’alguna cosa russa, feia que els meus pares s’enfilessin per les parets de mala manera.
El plautdietsch era la llengua de la vergonya. Els mennonites havien après a callar, a aguantar el patiment. Als meus besavis per part de pare, els van matar en un camp que tenien a prop del graner, però el seu fill, el meu avi, va sobreviure enterrant-se en una pila de fems. Després, al cap d’uns dies, el van carregar en un vagó de bestiar i el van portar, juntament amb milers de mennonites més, a Moscou, des d’on els van enviar al Canadà. Quan va néixer l’Elf, l’avi va dir als pares que no ensenyessin el plautdietsch als seus fills si volien que sobrevisquessin. La meva mare, a la universitat, on va anar a estudiar psicoteràpia, va aprendre que el patiment, encara que s’hagi viscut fa molt, es va passant de generació en generació, igual com l’agilitat, la gràcia o la dislèxia. El meu avi tenia uns grans ulls verds que, fins i tot quan somreia, reflectien tènuement escenes de massacre, de neu tacada de sang.
Absurditats i mentides, Yoli, va dir la meva mare. El pitjor que pots fer a la vida és intimidar la gent.
Li vaig fer l’entrevista al cotxe quan anàvem cap a l’aeroport de Winnipeg. Com quasi sempre, els meus pares anaven al davant, ell conduïa, i l’Elf i jo, al darrere. Eh que ja no tornaràs mai més?, li vaig dir fluixet. Va respondre que era la cosa més estúpida que li havien dit mai. Miràvem els camps i la neu. Ella portava aquell collar de cuiro blanc amb una pedra blava, cenyit al coll, i una jaqueta militar. La carretera estava glaçada.
És la pregunta per a l'entrevista?, em va demanar.
Sí, vaig contestar.
N’havies d’haver preparat d’altres, Yoli, va dir.
Entesos, vaig fer, què té de genial tocar el piano?
Va dir que el més important era establir la tendresa de bon començament o, si més no, abans del punt àlgid, simplement un indici, un murmuri, això sí, un murmuri profund, perquè la tensió ha de pujar, s’ha de crear l’emoció i el drama —jo ho anava anotant tan de pressa com podia—, i quan l’acció s’intensifica, el públic probablement recordarà el primer moment de tendresa i aquesta memòria els portarà a enyorar la infantesa, la seguretat, l’amor pur, i aleshores te’n pots allunyar, pots introduir la violència i el sofriment de la vida a cada nota, intensificar el ritme, cada cop més, fins que arriba el moment de prendre una decisió important: tornar a la tendresa, encara que sigui de manera fugaç, un lleu albir, o bé continuar amb la veritat, la violència, el dolor, la tragèdia, l’autèntic final.
Entesos, li vaig dir, amb això n’hi hauria d’haver prou, moltes gràcies per haver contestat més o menys la pregunta, mira que ets rareta, eh!
Totes dues opcions són vàlides. Depèn d'on vols portar el públic, feliços i contents, altre cop innocents, com criaturetes, o bé desfermats, agitats, delerosos d’una cosa que amb prou feines coneixen. L’una i l’altra són bones.
Ja ho he captat, gràcies, li vaig dir. I ara qui et girarà les pàgines? Alguna noruega?
Va agafar un llibre de la motxilla militar —tot ho duia militar, com la Patty Hearst i el Che Guevara— i me’l va deixar anar a la falda. Quan hagis acabat amb les novel·letes de cavalls, la teva vida de debò començarà aquí. Anava picant el llibre amb el dit. Parlava de la meva obsessió per Cavall negre. A més, havia començat a anar a classes d’equitació amb la meva amiga Julie i estava a punt d’aconseguir el tercer lloc en rodeo amb cursa de barrils de la província en la categoria de menys de tretze anys, que tenia tan sols tres membres.
En certa manera, em tranquil·litza que te’n vagis a Oslo, li vaig dir.
O això o anar-me’n fent autoestop descalça fins a la costa oest.
Les carreteres estan glaçades, va dir el meu pare. Heu vist el semiremolc a l’escorranc? Volia canviar de tema. El pla de fer autoestop de l’Elf era una idea esbojarrada que ja havia matat. La meva mare es va posar a riure dient que allò d’anar fent autoestop descalça cap a l’oest podia ser una idea raonable, encara que no al gener. A ella, no li interessava matar res.
I això què és? Mirava el llibre que m’havia donat l’Elf.
Ostres, Yolandi, va fer ella. Quan veus a la portada d’un llibre les paraules «antologia poètica», què creus que hi pot haver a dins?
Pots anar més de pressa?, vaig preguntar al meu pare. Que no se li escapi l’avió. Intentava fer-me la dura però estava convençuda que em podia morir d’un atac de cor quan se n’anés la meva germana, fins al punt que havia redactat un petit testament en què llegava el monopatí a la Julie i el meu cadàver a l’Elf, cosa que comptava que la faria sentir culpable per haver-me deixat morir tota sola. No tenia res més que el monopatí i el cos per deixar a ningú, però també hi vaig afegir una nota d’agraïment per