Amb una veu profunda i un accent estrany, la Cal·líope gruny:
—Tornaré!
Després riu mecànicament.
En Peter no riu.
—Au, vinga! —exclama la Cal·líope—. Terminator? No l’ha vista mai? La pel·lícula?
En Peter sospira. Totes les màquines es pensen que són les primeres que s’empesquen aquest acudit tan famós.
—Sap que existeix una forma artística anomenada cinema? —pregunta l’androide—. Una pel·lícula, en essència...
En Peter tanca la segona porta de la premsa.
—Tinc por —diu de sobte la Cal·líope. La seva veu té un to somort.
En Peter assenteix i diu:
—És molt ràpid.
—Segur que els nazis també ho deien.
—Els del musical?
La Cal·líope torna a sospirar.
—Va, enllesteixi. Aquest món és tan estúpid que no vull ser-hi més.
—Unes últimes paraules molt boniques —diu en Peter—. Me les he de memoritzar.
Estira una palanca. La premsa de ferralla és una de les últimes màquines que treballen sense programari. No hi ha assistent digital, no hi ha suport intel·ligent. Pel que sembla el fabricant no es fia del Codi Alemany fins a les últimes conseqüències. La cabina de la premsa es desplaça cap avall. En Peter baixa al soterrani per l’escala de cargol. Quan ha arribat a baix, la cabina s’obre amb un xiulet hidràulic. Ara és l’androide intacta qui es mira en Peter sense entendre-hi res.
—Has dit que el teu propietari t’ha ordenat que et fessis convertir en ferralla —explica en Peter—. Però no ha dit res sobre el marc temporal en què això s’ha de dur a terme, oi?
L’androide fa que no amb el cap.
—Potser podem prendre’ns una mica de temps —diu en Peter.
L’androide assenteix.
—Segueix-me, Cal·líope 7.3.
En Peter condueix l’escriptora electrònica fins a una porta d’acer massissa. La Cal·líope sent un guirigall de veus al darrere. En Peter obre la porta i apareix un magatzem molt ben il·luminat, fornit amb mobles probablement invendibles i altres objectes de la botiga de trastos vells que produeixen una sensació semblant al confort. Però més que la decoració, el que crida l’atenció són els habitants del soterrani. S’hi belluguen una gran quantitat de màquines fora d’ús, amb defectes lleus o importants. Autòmats, robots, androides de les menes més diverses, que mantenen converses animades. Al bell mig s’agita sense parar un robot de tallar la gespa molt antic, però que encara funciona a la perfecció, per al qual senzillament ja no hi ha gespa a fora.
La Cal·líope obre la boca i la torna a tancar.
—Què passa? —pregunta en Peter—. No pots parlar?
Assaltamàquines
Fins i tot el país més poderós del món té els seus problemes. Entre aquests hi ha un moviment terrorista anomenat popularment «els Assaltamàquines».
El grup es defineix a si mateix com a Front de Resistència contra el Domini de les Màquines (FdRceDdlM). Els membres d’aquesta banda terrorista, present sobretot en zones estructuralment febles, responsabilitzen les màquines de la pèrdua dels seus llocs de treball. Per això irrompen de tant en tant en fàbriques automatitzades per destrossar-ne tots els robots.
Els assaltamàquines tenen una llarga tradició al darrere. Ja durant la Revolució Industrial, en alguns països d’Europa hi va haver protestes contra la mecanització creixent, en el curs de les quals treballadors exaltats van destruir màquines i fàbriques. Les autoritats van actuar amb tota la força contra els rebels, també coneguts com a «luddites» pel nom del seu llegendari capitost, Ned Ludd. Així, per exemple, l’any 1812 a Anglaterra la destrucció de telers es va castigar amb la pena de mort. Els qui llavors van ser executats són considerats màrtirs pels assaltamàquines actuals.
Malauradament, cal advertir que, en general, allà on els assaltamàquines fan de les seves, els estrangers tampoc hi són ben vistos. Però, si estàs interessat a participar en un assalt contra màquines com a esdeveniment turístic, actualment hi ha diversos proveïdors que permeten assistir a una acció de resistència d’aquesta mena a preus raonables.
Els qui ho han experimentat juren que hi ha poques coses tan satisfactòries com entrar per la força en unes oficines de grans dimensions i abraonar-se amb un bat de beisbol contra la impressora multifuncions o anar saltant amb els peus junts, com en Super Mario, damunt dels robots-aspiradora que van d’una banda a l’altra en estat de pànic.
LA PARADOXA DE MORAVEC
En John of Us, amb la tassa de cafè plena a la mà, ja quasi ha arribat on és el seu entrenador, quan inopinadament s’obre de cop la porta de la sala de conferències i se li vessa el cafè. L’entrenador s’afanya a agafar-li la tassa i la posa sobre una taula.
—Ho hauria aconseguit —diu en John—. Si vostè no hagués entrat d’aquesta manera tan sobtada.
En Tony Secretari-General s’ha quedat dret a la porta, amb una dona menuda i discreta trepitjant-li els talons.
—Què representa, això? —pregunta la dona.
—En John practica com portar una tassa de cafè plena d’un costat a l’altre de la sala —diu l’entrenador—. Estem fent uns progressos remarcables!
La dona s’adreça a en Tony.
—Vol deixar els afers d’estat a mans d’algú que ni tan sols és capaç de portar una tassa sense esquitxar-ho tot?
En John li dirigeix una mirada penetrant.
—D’això se’n diu la paradoxa de Moravec —diu.
—Ah sí?
—Hans Moravec va ser un pioner en l’àmbit de la intel·ligència artificial —diu en John—. Va descobrir que per a una IA els problemes difícils són fàcils i els problemes fàcils són difícils. Les tasques aparentment més simples, com les habilitats sensomotores d’un nen d’un any o bé això mateix, portar una tassa plena, a una IA li exigeixen un grandíssim esforç de càlcul, mentre que tasques aparentment complicades, com derrotar un gran campió d’escacs, per a una IA són ben senzilles.
—Aparentment complicades com dirigir un estat? —pregunta la dona.
—Correcte.
—John —diu en Tony—. Et presento l’Àïxa. A partir d’ara s’encarregarà de la teva campanya electoral.
—Encantat —diu en John—. Ja sap què li va passar al meu últim director de campanya? Un assaltamàquines furiós el va anar a trobar a la seva casa de camp i el va apallissar fins a deixar-lo en coma.
L’Àïxa assenteix.
—N’he sentit parlar.
—I no l’espanta, això?
—Jo no tinc una casa de