Ignot. Manuel Baixauli

tracte, per provar sort. «Non è facile», feu, editar un jove totalment desconegut, però ell els ho intentaria vendre.

      Crisòstom se n’anà d’allà emocionat, amb l’ego més alt que les palmeres del camí, imaginant com podria ser Tot editat i exposat a l’aparador d’una llibreria.

      Durant setmanes esperà, ansiós, notícies de Don. Li feia vergonya visitar-lo, Don ho podria interpretar com una pressió, i el seu tràmit requeria paciència. Tanmateix, no parava d’anar a la biblioteca, no tan sols, com havia fet fins ara, per veure Caterina i traure llibres, sinó també per si ella li donava alguna notícia de Don. Cap novetat, però, li va transmetre, potser no s’havien trobat amb Don, potser sí que s’havien trobat però Don no li n’havia dit res, de Crisòstom ni de Tot, de fet Crisòstom tampoc no havia parlat a Caterina de la novel·la.

      De nit, abans de dormir, Crisòstom imaginava els passos pels quals hauria passat Tot des del dinar amb Don. Ell devia haver-la lliurat a algun editor, aquest hauria necessitat un temps per llegir-la o per fer-la llegir a un lector de l’editorial, i aleshores, segons la seua lectura o la del seu lector, l’editor hauria pres una decisió. Si era positiva, al cap de poques setmanes Don li ho hauria d’haver comunicat. Massa fàcil, encertar al primer intent. Podia haver sigut negativa, i aleshores Don ho hauria intentat amb un segon editor.