—Almenys això ens eixugaria —va cridar l’home descalç, i alguns passatgers mullats van riure per sota el nas. Llavors l’ambient es va tornar a esllanguir, i el ventre de l’autobús va esdevenir estèril, quasi inhumà, com aquelles sabates molles sota el seient florit.
Els dic a tota aquesta gent trista que he deixat el meu déu brut amb els peus nus sobre el parquet malmès d’un apartament sense cortines? Els dic que tornaré amb ell? I tant que hi tornaré, d’on ho treuen que no ho faré? Els dic que de vegades m’imagino que li arrenco la pell a la Lejla? Ella està estirada al seu sofà, que torna a ser de color beix, jo al damunt d’ella, li arrenco la pell de la cara en va. Sempre en té una altra de nova, a sota. I ella amb prou feines em mira, sense cridar. Com si els seus ulls, lleugerament sorpresos, clarament enriolats per la meva agressió, em diguessin:
—I què et pensaves, que tu i jo estàvem fetes del mateix material?
[La mort és primer gradual, i després sobtada. Els gossos, al principi, es morien d’un en un. Els seus cossos sense vida, encara calents un matí d’hivern, se seguien l’un a l’altre sense remei i tal com s’esperava, com el dimecres segueix el dimarts sense equivocar-se. Els trobàvem d’hora, abans del primer telenotícies, estirats de costat. Una llengua immòbil queia de les seves mandíbules innocents juntament amb tota una vida miserable i inhumana. Però vida al capdavall.
Va començar amb el gos de la senyora Ristović.
—Un rastrejador serbi tricolor! —cridava per sobre la barana. Apuntava amb el dit a la creu torta, clavada en un monticle de terra davant de casa, i xisclava—: Un rastrejador serbi tricolor! De la raça més rara! Només a uns porcs envejosos se lis pot acudir això!
Llavors les creus germinaven i creixien com males herbes: als patis, als retrovisors, al voltant del coll gras del professor de química, o tatuades, com als músculs del pare d’en Mitar, que un cop va venir a una reunió de pares i tots se l’escoltaven com si fos el president, només pel tatuatge. També els gossos, és clar, eren cristians ortodoxos i havien de ser acomiadats segons els costums. I què, si el popa Čedo refusava enterrar el Luks, rondinava la senyora Ristović, qui diu que la bona gent no pot posar creus on li plagui?
—Que potser és una vergonya, ser sèrbia?
Nosaltres tornàvem de l’escola pel seu carrer, rient per sota el nas cada cop que ella cridava se lis en comptes de se’ls. Però també ens sabia greu pel Luks, de qui després es va saber que era un exemplar molt rar de rastrejador tricolor, malgrat que ningú l’havia vist mai seguint un rastre. El senyor Mićo, que vivia amb dues filles mudes en una casa sense façana, va dir que, per ser exactes, el Luks era un rastrejador tricolor iugoslau, a la qual cosa la senyora Ristović va respondre que s’hi podien fotre fulles, ell i Iugoslàvia.
—Què vols dir, que aquella xusma l’han mort perquè és iugoslau? —va preguntar ella, mirant de reüll i torçant el somriure com si, de sobte, a ella i només a ella, li hagués estat revelada l’autèntica Veritat, ignorada per tots nosaltres, vulgars mortals sense gos mort, ni creus al pati.
—Au va, no diguis bajanades —va dir el senyor Mićo, mentre amb les mans retirava la neu del seu Lada.
—Bajanades, jo? Què t’empatolles? Que és una coincidència? Aquella xusma ens enverinaran mentre dormim. Primer els rastrejadors serbis, i després els serbis. Fixa’t què et dic —deia la senyora Ristović, que, per sobre de la barana, clavava la mirada en nosaltres, sobretot en tu i en les teves vambes noves amb cordons de dos colors, com si els haguessis fet servir per escanyar el pobre gos. I el senyor Mićo ens va llançar una mirada còmplice i va tornar a casa fregant-se les mans glaçades.
Tanmateix, després del Luks van caure altres gossos: el pequinès de la senyora Talić, el buldog d’aquell jardí descurat proper a l’escola, el llebrer lleig del meu veí. En menys de set dies no quedaven gossos al barri, els van canviar per tombes petites i matusseres i pels miols tristos de gats sense amo. Fins i tot el senyor Mićo va deixar de fer-hi broma. Capficat dins del seu estimat Lada, ens saludava sense piular si es creuava amb nosaltres quan tornàvem d’escola.
Anàvem per darrere de la fàbrica de sucs abandonada, trescant entre la neu acumulada a les voreres. Va ser aquell hivern cru del teu onzè aniversari. A tu t’havia vingut la regla i tenies un nom nou, i jo, encara que soc vuit mesos més gran, res.
—Fa mal? —et vaig preguntar amb cautela.
Vas arronsar les espatlles, com si fos una cosa que no se’ns podia explicar a nosaltres, les noies seques. Tu eres diferent. Hi havia en el teu capteniment una saviesa intocable, que donava per descomptat que eres la guia i que jo et seguia, com si pertanyéssim a subespècies diferents de primats. La sang et va donar el poder de prendre totes les decisions: on anàvem, què fèiem i com ens comportàvem. Vaig intentar recordar-te que era jo la més gran i que, per tant, hauria de ser la responsable de totes dues, però per a tu la sang estava per sobre del temps. I quan et vaig dir que el teu nom nou no comptava, perquè era fals, ni tan sols vas parpellejar.
—Tu tampoc vas néixer amb el teu —vas dir—. Te’l van posar després.
Fins ahir havies estat la Lejla, sense sang i neta, com jo. I ara es ficava enmig de la nostra amistat aquella maleïda Lela, que tenia la regla i cap intenció d’explicar-m’ho. Jo l’odiava. La teva mare va treure de la porta de casa, amb un ganivet de cuina, la lletra g del vostre cognom i hi va enganxar una r. Era de coure, brillava nova de trinca al bell mig del teu cognom, humiliant les altres lletres. De cop et vas convertir en la Lela Berić,3 com si això es pogués fer sense demanar-ho a ningú. Jo vaig intentar convèncer els meus pares perquè em diguessin Janet. Així a l’escola seria més popular, com la Jackson en aquell videoclip en què apareix per una porta de vidre i al seu voltant tothom emmudeix. T’hauries mort de l’enveja. La mare, mentrestant, em va dir que em deixés de bajanades, que Janet sona igual que dženet, que és el paradís musulmà, que si pretenia que em trenquessin els ossos, que no hi tocava o què?
—Digues. Fa gaire mal? —vaig insistir-hi.
—Doncs, és com... com si tinguessis un globus fent pressió a l’estómac.
—I en surt gaire... d’aquesta sang?
—No.
—Quanta?
—No ho sé, com un got.
—Un got de suc o un got de rakija?
—Que pesada que ets, Sara! No ho sé. Vols veure-ho?
Vaig negar amb el cap tan ràpid com vaig poder. El dia abans, quan en Mitar s’havia tallat el dit i s’havia posat a plorar a la classe de mates, li vas dir que era patètic, que tu sagnaves deu cops més i que no ploraves. Et van expulsar de classe. Un altre cop. Per això sabia que eres capaç de treure’t les malles i les calcetes allà mateix, darrere la fàbrica de sucs, i mostrar-me la sang. Vaig canviar de tema de seguida.
—Què t’ha dit l’Armin? —et vaig preguntar.
—No res.
—I li has dit que a mi encara no m’ha vingut?
—Mare meva, per què l’hi havia de dir? Què coi li importen, les meves amigues?
—Bé, només preguntava... Però no l’hi diguis.
—Per què ho hauria de fer?
—Per res. Només que no l’hi diguis. Em sents?
—Molt bé, Sara... No pensava fer-ho.
Tu