Llengües romàniques. Андрей Тихомиров

l, portuguès, català, Gallec, francès, Occità, italià, Sard, llengües Romanx; romanès, moldau, així com les llengües Dàlmates que van desaparèixer al segle 19. Les llengües romàniques van sorgir en el procés de Romanització pels Romans d'extensos territoris al sud, sud-oest i al centre D'Europa Occidental des del segle 3 AC fins al segle 2 dc. La llengua llatina plantada pels Romans, després d'haver interactuat amb les llengües locals dels habitants indígenes, va servir com a font d'educació per a les futures llengües Romàniques. El llatí, com a llengua guanyadora, s'ha convertit en la llengua fonamental de totes les llengües Romàniques. Històricament estretament relacionades amb el llatí, les llengües Romàniques al llarg dels segles del seu desenvolupament s'han diferenciat en gran mesura de la llengua llatina. Les llengües romàniques i, per tant, les novel * les dels seus pobles, van patir diversos canvis en el seu desenvolupament.

      La història de la llengua romanesa és tan contradictòria com la història del poble romanès. Aquesta inconsistència s'explica per dos motius: la manca de fonts històriques, sobretot escrites, així com els interessos polítics. Hi ha diverses versions del desenvolupament de la llengua romanesa, que es basen en diferents interpretacions de la història del poble romanès. En general, la cronologia de la formació de la llengua romanesa moderna sobre la base del llatí popular Daci és la següent:

      * les llengües autòctones Dels Balcans (Getes, Dacis, Taules, Illiris, etc.) al SEGLE II DC.;

      * llatí popular (Dàcia Romana com a Part de l'Imperi Romà) DELS segles II—III DC;

      * Llatí balcànic dels segles IV-VII abans de la migració Eslava;

      * el període Del bilingüisme Eslau-Romànic dels segles VIII-XI;

      * formació De la llengua Protoromanesa dels segles XII-XIII;

      * Llengua romanesa antiga o Valaca dels segles XIV-XVIII;

      * Llengua romanesa del segle XIX-XXI.

      La versió oficial de la història de la llengua romanesa, reconeguda per la majoria dels historiadors moderns, es basa en la teoria de la Romanització ràpida de La Dàcia Occidental. Segons aquesta teoria, l'Imperi Romà va colonitzar Dàcia en un període força curt als segles II—III dc. La Romanització lingüística intensiva de Dàcia probablement va tenir lloc fins i tot abans de la presa de part de les terres Dàcies per L'Emperador Trajà. Després de la presa del territori al nord del Danubi després del 102-103 dc, fins a la sortida de les tropes Romanes i l'administració el 275 DC, la Romanització dels Dacis va continuar.

      El discurs popular llatí De La Dàcia Romana als segles II-III dc encara es trobava en un únic espai lingüístic i cultural de l'imperi i va mantenir el contacte amb ell. La influència de les llengües autòctones es va intensificar només després del debilitament de l'imperi als segles III—VI, i fins ara la parla llatina dels Balcans era només un dialecte de la llengua llatina. Aquí, com a totes les altres províncies de l'imperi, van penetrar els Primers Celtes i Italianismes, que van aconseguir estendre's a Dàcia.

      Al mateix temps, la perifèria de la zona del llatí popular a la Península Balcànica dóna als processos d'evolució un caràcter peculiar. En primer lloc, el llatí vernacle Dels Balcans es Va Italianitzar en gran part, ja que la majoria dels colons eren D'Itàlia i les innovacions lingüístiques en la parla italiana van arribar a la Dàcia per onades, la qual cosa explica la proximitat del romanès a l'italià, amb el qual té molt més en comú que amb altres llengües Romàniques. Així, en romanès i italià, la forma plural unificadora dels substantius en-s no va tenir temps d'arrelar, com en totes les llengües Romanes Occidentals, la mateixa forma en-s, però ja per a la designació de la segona persona del singular del present temps del verb va ser substituït per la forma in-i en italià i romanès.

      L'absència de ciutats A Dàcia i la forta influència del primitiu sistema comunal dels Getes i Els Dacis també van fer que, a diferència de les regions occidentals, les ciutats no es desenvolupessin aquí (aviat es va destruir un grup De camps militars Romans), no hi havia cultura urbana, no hi havia xarxes d'escoles Romanes i educació Romana. L'escriptura llatina no s'ha conservat a Dàcia. Així, després de la marxa Dels Romans, el llatí vernacle de la població Romànica I Romanitzada Dels Balcans va continuar sent la llengua parlada de la població pastoral rural, no carregada per la influència llibresca del llatí clàssic. Culturalment, un altre llegat important De Roma va ser l'adopció del cristianisme primitiu per part de famílies mixtes i Romanitzades.

      Malgrat la ràpida assimilació de les poblacions autòctones Illiri i Daci, el llatí vernacle Dels Balcans va conservar alguns lexemes perifèrics d'aquestes llengües, i també va començar a experimentar una adaptació fonètica d'acord amb l'estructura lingüística de les llengües del substrat, de la mateixa manera que el llatí vernacle de La Gàlia va adquirir elements Celtes i Espanya – Mediterranis. Als segles III—VI, el llatí popular va patir una sèrie de canvis fonètics força significatius específics d'aquesta regió. Alguns dels canvis es van deure a l'evolució interna de la llengua llatina del sistema d'estrès tònic al de potència, però el resultat final dels canvis fonètics es va deure a la influència del substrat.

      La migració Dels Eslaus als segles VII—I es va convertir en el segon moment central de la formació de la llengua romanesa. Les migracions D'Eslaus al territori de l'Imperi Bizantí eren bastant massius i van conduir a L'Eslavització gradual de les regions centrals dels Balcans. Com a resultat, la població no Eslava es va mantenir només a la perifèria de la península (a l'extrem sud—Grecs i Albanesos i a l'extrem nord – els avantpassats dels romanesos moderns – Valacs). Aquest fet d'Esclavització massiva de la població és força sorprenent per si mateix, ja que la llengua oficial de l'imperi era el grec, que tenia una rica història i tradició literària. Encara que va ser parlat per una part significativa de la població al Sud Del Danubi, el grec mai es va convertir en la llengua materna de la majoria de la població de la península, i el seu abast es va reduir gradualment amb cada segle, fins que es va veure amenaçat de ser suplantat per la llengua turca al final del període medieval. Encara més lingüistes i historiadors moderns es sorprenen per un altre fet: com ja sabeu, els Eslaus es van traslladar al territori Dels Balcans des dels Carpats ucraïnesos i Els Carpats, és a dir, de nord a sud. Però, com explicar llavors la preservació persistent de la població De parla Romana precisament al nord, i no al sud del Danubi, on va ser assimilada majoritàriament? D'una manera o altra, la població Eslava, com els Alemanys de l'Imperi Romà D'Occident, s'inclou ràpidament en la vida política, econòmica i cultural de l'Imperi Bizantí i la Península Balcànica. Els Eslaus estan fent intents actius i força reeixits de crear el seu propi estat, apareix el Primer regne búlgar, liderant una annexió activa de les terres dels antics imperis. A més, a diferència dels regnes bàrbars d'occident, el regne búlgar està format per la majoria Eslava (amb la noblesa Turca), i la llengua oficial es converteix en la llengua Eslava Antiga (i no llatina), per a la qual es va introduir l'alfabet Cirílic. A més, durant les migracions Eslaves, una part important dels Eslaus transiten pel territori de l'antiga Dàcia, s'hi estableixen, com ho demostren nombrosos topònims Eslaus al territori de Romania i Moldàvia, entren en estrets contactes amb la població romànica local.