Durant aquesta època escrivia molt. Poemes, contes, sentències, projectes de novel·la que no vaig acabar mai... No pensava si escrivia bé o malament. Inventava personatges que protagonitzaven històries que jo volia viure. Quan es va interrompre, aquesta fluïdesa? Quan van aparèixer els primers bloquejos? Bloquejar-se és prendre consciència de la dificultat? Em feia càrrec de les meves limitacions com més novel·les m’empassava? Escrivia perquè admirava el que llegia i jo volia escriure de la mateixa manera.
Ara em costa narrar més de cinc frases seguides. M’aturo i rellegeixo. Canvio una coma. Busco un verb més apropiat. Bec un glop de te. Agafo, de nou, l’escaleta i marco amb un retolador verd les escenes escrites. Faig córrer la rodeta del ratolí per repassar l’escena precedent. Canvio paraules. Escric cap enrere i no puc saltar cap endavant. Com aquell somni recurrent: vull agafar l’autobús, o un avió. De vegades és un tren. Faig tard. Sempre, per alguna cosa o una altra, em confonc, o no enllesteixo mai la maleta, o els peus se’m claven a terra. I si alguna vegada aconsegueixo pujar al tren, autobús o avió, perdo la persona que m’acompanya.
L’Abril em va deixar un centenar de poemes titulats Poemes meus on vaig voler trobar l’Abril de veritat, l’Abril sana, l’Abril que no amagava els sentiments, l’Abril de cor endins. Què hauria fet la Ruth? Què hauria fet la Ruth, ella que m’enveja tant?
Hi havia dies que m’aixecava amb la determinació ferma d’avançar en la revisió dels poemes. D’acord, em deia. Endavant! Però, potser, abans d’entrar a la dutxa, havia obert la persiana i m’havia fixat en un núvol allisat per la tramuntana. M’havia tapat amb el barnús i havia obert la finestra. I m’havia imaginat caminant sota aquell cel transparent. Caminar amb l’únic objectiu de caminar. Respirar el vent i l’olor de la terra. Fixar-me en la llum filtrada entre les fulles d’un arbre. Trepitjar el camí fressat i compassar els batecs al ritme de les meves passes. La tramuntana em netejaria l’ànima i potser podria afrontar amb garanties el que quedava de setmana. Però em deia després, Laura. Com l’Abril a l’amant que se li escapava dels dits. Em dutxava. Després em servia un suc de taronja, em preparava un te i em feia unes torrades. Ho netejava tot i escampava els poemes. Laura, et demano que et facis càrrec dels meus poemes. Sabia que ho faria, sabia que, com sempre, jo faria el que ella em dictés. Et demano que et facis càrrec dels meus poemes. Demanar. Expressar a algú la necessitat d’obtenir (d’aquest algú) alguna cosa. Fer-se càrrec. Carregar-se d’alguna cosa. I, si escau, publica’ls. No va dubtar. Si escau. Era escaient publicar-los? Era escaient publicar-los, un any després de la seva mort? I més endavant, sis anys després de la seva mort? O deu?
Però no és ben bé això. El que m’amoïna pensar és que potser seria ella, ara, qui no els voldria publicar. Quins descartaria? Quins voldria revisar? L’Abril sabia que la força del temps no té pietat.
I, enmig de tot això, l’Abril de veritat la vaig trobar als diaris. Em va costar un any començar a llegir-los. És curiós com em vaig abocar als poemes i, en canvi, com vaig arraconar els diaris. Com vaig obviar que l’ànima de l’Abril la trobaria a les llibretes i no pas en uns poemes que no m’entraven. I m’adono, ara, que els imperatius de les paraules que em va deixar d’herència, «fes-te càrrec», «escriu», van eclipsar la meva perspectiva com un núvol que travessa el sol. Cada any l’Abril va escriure en una llibreta, del 1998 al 2009, un any abans de la seva mort. Quan vaig començar a llegir-los ja no vaig poder parar. Em vaig empassar la llibreta del 1998 i la del 1999. Aquella Abril era viva. En aquells dos primers diaris mirava de buscar-se i trobar-se sense l’Adam. Després, en els primers moments de la malaltia, hi va escriure el desconcert. I, en la llibreta del 2001, ja no parlava de les limitacions sinó de tots els projectes que tenia ganes de tirar endavant. Jo llegia i llegia. Però quan vaig arribar a l’entrada del 25 d’abril del 2002 vaig haver de parar. El cor em va fer un salt.
9
Em trobo la Ruth i retorno al punt on va començar tot. Laura, centra’t en la novel·la i no tornis a pujar en aquesta barca del passat, coi, que ja saps que se t’emportarà oceà enllà i no sabràs tornar.
No m’ho pot fer, això, la Ruth.
—Cremar? —Em mira i arrufa el front. I enfonsa el cap a la tetera.— Ho sento, Laura. No tinc cap dret a jutjar-te.
Ressegueixo el cafè ressec amb la cullereta.
—No hi fa res. Com és que vas desaparèixer, Ruth? Cada vegada vas espaiar més les visites... L’Abril no ho va entendre mai.
—I per això em va enviar aquella condemna, vols dir? —La Ruth es treu les ulleres i es frega els ulls. Se les torna a posar.— Doncs ho hauria d’haver entès.
Fita el rellotge per enèsima vegada. És daurat amb les broques blanques i els números liles. La roba nova, cara i de marca, contrasta amb la polsera. S’ha gastat i esfilagarsat. És un miracle que la conservi.
La Ruth, a la universitat, feia tot el que podia per amagar que era de casa bona. Però per més que anés amb uns texans gastats i amples i una camisa tirada de ratlles amb coll de capellà, hi havia un no-sé-què que la delatava. L’essència del que som es revela en les coses petites. I la cadència de la seva camisa no s’assemblava a la majoria de les camises amb les quals ens tapàvem la cintura durant aquella època. La manera d’encreuar les cames o d’aixecar el mentó. Un arrufament imperceptible de celles. La Ruth no podia amagar que els caps de setmana no necessitava treballar i que sovint marxava amb la seva família a esquiar o a l’apartament de la costa. Formava part de l’elit d’estudiants amb els estudis pagats. D’ella em van atraure les coses petites: la convicció amb la qual s’apartava el ble de cabells que li queia damunt del front. La determinació amb la qual es feia pujar, amb l’índex, les ulleres que li lliscaven nas avall. Que a classe obrís un llibre per sota del pupitre en comptes de prendre apunts.
A l’aula, s’asseia darrere meu. Suposo que va ser aquesta proximitat física la que ens va acostar. Tinc ganes d’anar a veure el mar, em va dir un dia. M’acompanyes? Que fàcil que era tot aleshores. Quan recordo aquells anys, se’m fa present, sobretot, la sensació que la vida era bonica i que no teníem preocupacions, tot i el desig amagat que jo sufocava inventant-me històries.
Així va ser com aquell dia de tardor de començament de curs, contemplant el mar des de dalt les roques, ens vam fer amigues i no ens vam separar fins que l’Abril es va posar malalta. La llum de l’última hora de la tarda apagava el blau del mar. La brisa ens esvalotava els cabells i ens humitejava la pell. Però el tacte de la superfície de la roca encara era calent. La Ruth em va ensenyar una foto de carnet de la seva xicota. Una noia amb els cabells tallats molt curts amb un serrell que li queia de costat tapant-li mig front. Va ser la primera foto de les moltes que m’ensenyaria. Fins que vaconèixer la Norma l’últim any de carrera, abans que viatgéssim a Eivissa. Com és que no li vaig explicar el meu neguit, aleshores?
El rellotge daurat li brilla en el canell. Vint anys després, la Ruth no amaga el seu estatus. La polsera verda hi queda fora de joc, com l’objecte perdut d’una disfres-sa que s’ha tret.
—No en vols parlar? —insisteixo. Ara soc jo la que pressiono.— Què és el que l’Abril hauria d’haver entès?
Es torna a treure les ulleres i les mira a contrallum. Les deixa damunt la taula. Aquestes ulleres no paren quietes.
—Em fa vergonya —sentencia.
Vergonya? El què? Per què hem quedat? Per què em vol retreure que vulgui cremar els poemes? Per què defuig parlar-me de tots aquests anys que no ens hem vist? Constato el malestar que sento: la Ruth sembla una caricatura d’ella mateixa, així, engalanada de rosa, amb el rellotge i, ara ho veig, un anell blanc, finíssim, que li decora el dit. Les ungles liles. Maquillada. Com si transportés