És evident que passa alguna cosa estranya, però, abans de deixar-se envair pel pànic, torna a revisar una vegada més cada llibre, cada volum, cada enciclopèdia. No se sap mai, podrien haver-s’hi colat per error. S’afanya a encendre’s una altra cigarreta.
—Sempre he dit que aquest noi és ben ximple. Vostè no ho creu, Fermín? Va, diem adeu a l’habitació per última vegada i toquem el dos.
—Sí, sí, per favor. És la meva salvadora, senyora Petra. De dona a dona: ja no podia més, en aquestes fitxes m’ofegava, em sentia sense vida, com una reclusa. Era com si tornés enrere en el temps, quan en Marc...
—Molt bé, Cecília, estimada, estem molt contents que estigui millor, però farem una cosa. Ha agafat la seva fitxa, oi? La número cent-trenta cinc?
—Sí, senyor Carvalho. L’he agafada, aquí la tinc. Miri què hi diu: «Prostitutes al Raval: El carrer de les Camèlies, de Mercè Rodoreda». I també he agafat aquelles de les meves companyes de desventures, la número cent trenta-set i la número cent trenta-vuit. No m’ho puc creure: després de la tuberculosi, de l’Eusebi...
—Va, va, estimada, mogui’s. I pari atenció per no trepitjar la cua d’en Belzebú, que ja el coneix. Si li esgarrapa aquest vestit tan bonic, no podrà tornar a la Rambla.
Les cigarretes mentrestant ja són sis, després set, però el noi segueix remenant frenèticament. Les piles de llibres s’ensorren; els folis es desenganxen els uns dels altres i cauen a terra, balancejant-se entre la pols suspesa; les enciclopèdies es bolquen sobre els escarabats que miren d’escapar. Res de res. Les fitxes han desaparegut. Incrèdul i vençut, es recolza a l’ampit de la finestra amb l’última cigarreta que li penja dels llavis fins que, esgotada com ell, s’apaga.
Al carrer hi ha una dona amb un vestit de flors que sembla sortida d’una fotografia d’època. S’allunya en companyia d’un home d’aspecte seriós i d’un altre de gras i bigotut que deu tenir una seixantena d’anys. Els precedeixen una senyora madura i decidida, que podria ser rossa o podria ser morena, així com també una cega sense bastó i un gat negre cautelós. Al damunt, un colom dibuixa cercles al cel. La dona de pas ferm té a la mà una fitxa blanca i verda: és una fitxa que s’hi refereix, la seva. Hi diu: «Barcelona a les novel·les de Petra Delicado». És una d’aquelles que el noi rosset ha estat buscant sense èxit.
La dona del vestit de granotetes florides es gira, intercanvia una mirada amb el noi, que és a la finestra. L’home grassonet del seu costat somriu i la sacseja afectuosament.
—No es deixi envair pels remordiments, estimada Cecília. Se’n sortirà. I ara marxem: Barcelona ens espera, la nostra Barcelona, la ciutat que coneixem, que expliquem i que veurem novament, potser per primera vegada.
MEMÒRIES D’UN GAT
Barcelona entre fàbriques, anarquistes i esplendors
De les set reencarnacions d’un gat barceloní.
Primera: de com contempla la nit a finals del XIX. Segona: de com parla amb algú de la mateixa espècie del conte de la Tereseta i el capità. Tercera: de com prepara l’atac contra la vida d’Onofre Bouvila, aquell personatge de la novel·la d’Eduardo Mendoza. Quarta: de com respon a l’interrogatori sobre el destí de Santiago Salvador Franch, autor de l’atemptat al Liceu del 7 de novembre de 1893. Cinquena: de com observa el ball entre un home i una mòmia. Sisena: no documentada.
Setena: de com rep el burgès Rafael Puget quan torna de la inauguració de l’Exposició Internacional del 1929, juntament amb la resta de companys felins.
~
- I -
Dos fanals en la foscor. A la paret, una ombra lleugera. Passes ràpides. Un salt. La barraca cruix, el fang sec no resisteix. Millor allunyar-se’n de pressa, abans que arribin els xiscles, escolar-se entre les cames d’un home begut que tentineja i anar a la vora de la nena dels mitjons vells, la mà de la qual insinua una carícia. Ràpid. Fa equilibris sobre el cordill de la roba estesa, on hi ha les gorres i els uniformes de feina blaus. Un altre salt. A sota, algú mastega sardines i bacallà amb la boca oberta, en reconeix l’olor. L’arc d’aquella costa bruta abraça la lluna vidriosa sobre el mar, com si fos un plat blanc a punt de ser engolit per les onades. Se senten els crits silenciosos de la marea, els murmuris d’una vella, un gemec sord de ràbia o d’amor.
S’enfila per les casetes baixes de fusta, allà on els matins s’arrauleix per contemplar les barques i els pescadors, amb l’esperança d’algun cap de mújol o alguna espina. A pocs metres, veu en Gris: devora el cos d’una gavina mentre un marrec escanyolit l’observa seriós.
Abandona la sorra i s’endinsa a la Barceloneta, entre els carrerons muts, els edificis malmesos per la sal, els balcons rovellats. Salta sobre un carro, del carro passa a un balcó, després a un segon balcó, i a un tercer. Fins a arribar a un terrat blanc, desert i silenciós com ell.
El plat de lluna amb les sobres de menjar és allà darrere, esplendorós. El mar calla. En Gris ja deu haver devorat la gavina, un pit descarnat es deu haver emportat el marrec.
Barcelona, de nit, és màgica. Les muntanyes llunyanes, la llum tènue. Les fumeres blanques que surten de les xemeneies: d’un, de dos, de tres fumerals de maons. Precisament al davant, veu el recinte de la Maquinista Terrestre i Marítima de la Barceloneta, sota l’arc de la qual passen homes, carros i cavalls. A la dreta, al Poblenou, hi ha una altra estructura massissa de la Maquinista, però més recent. A l’esquerra, contra la muntanya encara nua i fosca del Tibidabo, s’alça la fumera de les imponents fàbriques de Sants, de les Corts i, no gaire lluny, també la del Vapor Nou, a Gràcia. Xemeneies com arbres, amb columnes de fum opalescent, troncs d’un bosc encantat a les arrels dels quals bateguen els forns, els rodets, els telers industrials i la maquinària.
La brisa de la primavera porta al terrat el cant melancòlic dels treballadors, el soroll mecànic de la seva feina, les incitacions de les prostitutes als dos costats de la Rambla, tant al Raval com al centre històric, els ecos dels acordions, els plors dels nens afamats des de les barraques, els perjuris dels condemnats des de les presons. Porta també els somnis dels milers d’espanyols que han arribat a Barcelona per construir l’imperi econòmic de la ciutat, disposats a morir per ella. Els somnis d’uns, les Amèriques; els somnis dels altres, la igualtat.
La nit sublima Barcelona, el seu silenci, la seva pau i el seu misteri. Callen les obres de construcció de l’Eixample, que connectarà la ciutat sufocada amb zones com la de Gràcia; calla l’enderroc de la temuda Ciutadella, després dels fets del 1714; callen els primers trens, els venedors ambulants i els repartidors de diaris. Callen els ocells, els peixos, els morts dels cementiris de Montjuïc i del Poblenou. Tot és silenciós, la lluna brilla i la cua del gat es belluga en aquell buit.
D’aquí a poques hores, milers d’homes i dones, nens i nenes, caminaran endormiscats fins a la Maquinista, el Vapor Nou, el Vapor Vell, Can Ricart, l’Espanya Industrial i les altres fàbriques repartides per la ciutat, recentment privada de les antigues muralles defensives.
Barcelona és la màgia, Barcelona és el carbó, Barcelona és la veu, Barcelona és el mar.
Barcelona és la locomotora d’Espanya.
I aquests núvols blancs trenquen la nit fosca d’estels.
- II -
Encara no les havies vistes? On eres? Van tornar ahir. La Teresa, cada vegada més bonica, i també la Júlia. No hi estic d’acord: la Teresa és més bonica, i té unes mans tan delicades... El capità n’està orgullós, ho noto. Als vespres, quan tots tres estan davant l’escalfor de la xemeneia, m’arrauleixo a prop seu, al raconet que sempre