Però pensar això no em va ajudar gaire. Tot i que tenia lògica, vaig començar a sentir una mena de rancúnia. Tota aquella gent m’ignorava! Em vaig plantar davant d’un; com si no tingués cara, ni nom. «Maleït sigui, en somnis la gent també et parla!», vaig dir. Vaig intentar agafar-lo pels braços. Els meus dits van penetrar a la seva pell com si fos aigua. Vaig mirar al meu voltant i vaig veure la taula de la sala d’estar. Vaig atansar-m’hi per intentar agafar el got d’algú i estavellar-lo contra la paret. Però era com intentar agafar l’aire. De sobte em vaig enfilar de ràbia. Els vaig escridassar: «Hòstia, aquest és el meu somni! Escolteu-me!».
Vaig esclatar a riure involuntàriament, de la tensió. «Escolta’t un moment —vaig pensar—. Estàs actuant com si tot això estigués passant de veritat. Comporta’t, Nielsen. Això és un somni».
Me’n vaig anar cap al passadís de darrere i els vaig deixar tots allà. El tiet de l’Ann, el John, estava dret a davant meu mirant unes fotos de la paret. Vaig travessar-lo sense notar res. «Deixa-ho córrer —vaig manar-me—, no té importància».
La porta de la nostra habitació estava tancada. També vaig travessar-la. «Això és una bogeria», vaig mussitar. Ni en somnis no havia travessat mai les portes.
L’empipada em va passar de cop així que em vaig acostar al llit i vaig veure l’Ann. Estava estirada del costat esquerre, mirant fixament cap a la porta de vidre. Encara duia el vestit negre que li havia vist a l’església, però estava descalça. Tenia els ulls vermells de tant plorar.
L’Ian estava assegut al seu costat, li agafava la mà. Les llàgrimes li queien lentament galtes avall. Em va venir una passió d’amor per ell. És tan dolç, tan bo, Robert! Em vaig tirar endavant per acariciar-li els cabells.
Va alçar la vista i, per un moment que em pensava que se m’aturava el cor, vaig pensar que em mirava i que em veia. «Ian», vaig xiuxiuejar.
Es va girar cap a l’Ann.
—Mare? —va fer.
Ella no va respondre.
Ell va tornar a parlar i els ulls de l’Ann es van moure a poc a poc fins enfocar-lo.
—Ja sé que sona estrany, però... —va dir—. Tinc la sensació com si el pare estigués amb nosaltres.
Ràpidament, vaig observar l’Ann. Estava mirant l’Ian, la seva expressió no havia canviat gens.
—Vull dir aquí —va insistir—. Ara.
Ella li va fer un somriure tendríssim.
—Ja sé que em vols ajudar... —va dir.
—Ho noto de veritat, mare.
L’Ann no ho va resistir més, la va engolir un gran gemec.
—Oh, Déu —va xiuxiuejar—, Chris...
Els ulls se li van omplir de llàgrimes.
Em vaig deixar caure al costat del llit i vaig intentar tocar-li la cara. «Ann, no...», vaig començar a dir. Però allò em partia pel mig i em vaig apartar d’ella plorant. Veure els meus dits enfonsar-se a la seva pell...
—Ian, tinc por —va dir l’Ann.
Em vaig tornar a girar ràpidament cap a ella. L’última vegada que li havia vist una expressió com aquella a la cara havia estat una nit que l’Ian tenia sis anys i va desaparèixer durant tres hores; una mirada d’esglai, d’impotència. «Ann, soc aquí —vaig dir—, soc aquí! La mort no és el que et penses!».
No estava preparat per aquell terror. «No volia dir això!», se’m queixava el pensament. Però no podia fer com si res: ja ho havia dit. Vaig rebutjar fermament aquesta idea, vaig fer l’esforç de reprimir-la concentrant-me en l’Ann i l’Ian. Però se m’havia ficat al cap sense demanar permís i ja no me la vaig poder treure.
I si aquell home deia la veritat? I si tot plegat no fos un somni?
Vaig intentar tornar enrere amb totes les meves forces. Però era impossible; el camí estava bloquejat. Vaig oposar-m’hi amb ràbia. I què que ho hagués pensat? Què passa si m’ho havia plantejat? No n’hi havia cap més prova que aquell breu pensament.
Em sentia millor. Justificar-me era com una mena de venjança. Vaig tocar-me el cos. «És això la mort? —desafiava amb menyspreu—. Carn i ossos? Això és ridícul!». Fins on pogués acceptar-ho, potser allò no seria un somni. Però segur que no seria estar mort.
Aquell conflicte em va esgotar de cop, em sembla. De nou, em notava el cos com de pedra. «Una altra vegada?», vaig pensar.
Tant se val. M’ho vaig treure del cap. Vaig estirar-me al meu costat del llit i vaig mirar l’Ann. Era torbador estar estirat al seu costat, cara a cara amb ella, i que mirés a través meu com per una finestra. «Tanca els ulls —vaig pensar; i ho vaig fer—. Evadeix-te, dorm —em vaig dir—. No tens cap mena de prova de res. Això encara podria ser un somni. Però Déu, estimat Déu del cel, si és així, és un somni odiós. Si us plau, —vaig implorar a qualsevol poder superior que em pogués atendre—. Allibera’m d’aquest malson negre que no s’acaba mai».
Saber que encara existeixo!
Flotant, suspès en l’aire, enfilant-me i després baixant en un buit silenciós, engolidor. Era la mateixa sensació d’abans de néixer? Surar en una ombra líquida?
No, no es devia sentir cap plor, a dins del ventre. Cap sensació de dolor que m’oprimís. En aquell son, jo murmurava, tenia ganes de descansar, necessitava descansar, però també volia despertar-me, pel bé de l’Ann. «Vida, estic bé». Abans de despertar-me, devia dir aquestes paraules cent vegades.
Arrossegava la vista, les parpelles em pesaven.
Estava estirada al meu costat, s’havia adormit. Vaig sospirar i li vaig somriure amb amor. S’havia acabat el somni, tornàvem a estar junts. Vaig mirar-la a la cara, estava tranquil i em sentia dolç com un infant. Un nen petit, cansat, un nen que s’hauria adormit plorant. L’Ann, preciosa. Vaig estirar la mà per tocar-li la cara, però era com de ferro.
Els meus dits van desaparèixer dins el cap.
Es va despertar de sobte, amb un esguard d’alarma.
—Chris? —va dir.
L’esperança saltava un altre cop pels aires. Es va fer miques tan bon punt vaig adonar-me que no em mirava a mi sinó a través meu. Les llàgrimes li tornaven a venir als ulls. Va plegar les cames i va abraçar fort el coixí, va enfonsar-hi la cara, es va posar a sanglotar, tot el cos se li sacsejava.
—Oh, Déu, no, amor meu, si us plau, no ploris —jo també plorava.
Hauria donat l’ànima perquè ella hagués pogut veure’m només un minut, sentir la meva veu, rebre el meu consol i el meu amor.
Però sabia que no podia ser. I sabia, també, que el malson no s’havia acabat. Vaig girar-m’hi d’esquena i vaig tancar els ulls, desesperat per adormir-me i fugir, volia que la foscor m’estirés ben lluny. El seu plor m’esquinçava el cor. «Si us plau, allunya’m d’això —suplicava—. Si no puc consolar-la, emporta-te’m!».
Aleshores vaig sentir com si el meu cervell comencés a baixar per un tobogan, lliscant cap al negre.
Ara sí que era un somni. Per força. La vida em passava per davant, una successió d’imatges vives. Però em cridava l’atenció una cosa: no ho havia experimentat ja abans, allò, més curt, més confús?
Ara no ho era gens, de confús. Jo podia ser un espectador en un cine veient una pel·lícula que es titulés La meva vida, i me l’empassava del principi al final. No; canvia-ho, això. Del final al principi; la pel·lícula començava amb el xoc —era real, doncs— i evolucionava fins al meu naixement, amplificant