La Faula. Guillem de Torroella

      GUILLEM DE TORROELLA

      Aquesta edició ha rebut un ajut de:

      TAST DE CLÀSSICS, 18

      Primera edició: setembre de 2020

      © de l’adaptació, de la introducció i dels comentaris,

      Lola Badia, 2020

      Reservats tots els drets d’aquesta edició:

      EDITORIAL BARCINO, SA

      Via Augusta, 252-260, 5è. 08017 Barcelona

      www.editorialbarcino.cat Edició núm. 865

      Disseny de coberta: Duró Studio

      Il·lustració de coberta: iStockphoto

      Correcció de proves: Guillem Cunill

      Preimpressió: Tono Cristòfol

      Producció de l’ePub: booqlab

      ISBN: 978-84-7226-855-5

      ÍNDEX

       Introducció. La faula de Guillem de Torroella, un conte d’autor

       La faula

       La faula de Guillem de Torroella, un conte d’èxit

       La història del rei Artús i la matèria de Bretanya

       La matèria de Bretanya i la literatura catalana

       L’arquitectura i els materials de construcció de La faula

       La llengua i els manuscrits de La faula

       Per saber-ne més. Bibliografia

      INTRODUCCIÓ

      LA FAULA DE GUILLEM DE TORROELLA, UN CONTE D’AUTOR

      Per a un lector dels nostres dies La faula de Guillem de Torroella, un escuder mallorquí documentat entre 1348 i 1375, és un conte d’autor, d’un autor medieval de qui tenim la sort de saber el nom i el llinatge. La faula és l’única obra seva coneguda i llegint-la ens adonem que Guillem era devot d’un univers de ficció complex, tan potent, tan present i tan actiu a la memòria, que embolcalla i supera la realitat, fins al punt que l’escriptor no té més remei que ficar-s’hi ell mateix, entrar-hi, fer-ne part. És l’univers de la matèria de Bretanya, que al segle XIV venia a ser com una saga cinematogràfica d’èxit majoritari, que havia generat un esclat descontrolat de seqüeles, spin-offs i reescriptures. Torroella mostra un gran respecte per la literalitat dels seus textos de referència i es presenta com el defensor d’uns principis ètics i polítics assumits des de feia un parell de segles per la propaganda oficial de la casa de Barcelona: la cortesia, el mèrit i el valor, que tenen com a emblema la fabulosa cort del rei Artús.

      Torroella treballa com ho podria fer un escriptor actual apassionat per l’univers fantàstic de J. R. R. Tolkien. Després de llegir-se de dalt a baix El Senyor del Anells, El Silmaril·lion i l’incabable degoteig d’inèdits exhumats per Christopher Tolkien entre els papers de son pare, necessita continuar immers en el referent literari que l’ha embruixat. No hi ha com empescar-se la manera de visitar les Terres d’Arda, que no moren, per conversar amb Gàndalf i Élrond. Un cop allí es fa inevitable comentar el descrèdit en què han caigut els valors que Tolkien exaltava, oblidats i escarnits en el món contemporani de la postveritat i el mercantilisme. Què se n’ha fet d’aquella qualitat que Sam Gamgí descobreix en el cabdill Fàramir, quan renuncia a l’anell de poder seduït pel valor de Frodo Saquet, tan indefens, tan fràgil però tan ferm, camí de Mórdor amb la seva feixuga càrrega?

      A La faula Guillem de Torroella s’entrevista ni més ni menys que amb el rei Artús en persona, el senyor de Camelot, l’amo del regne de Logres, que va netejar la Bretanya de bàrbars invasors i va doblegar fins i tot l’emperador de Roma. Un rei justicier, que es va saber envoltar dels millors cavallers del món, els més destacats per valentia, cortesia i qualitat moral i guerrera. En el seu regnat s’imposava la gentilesa i la justícia, i va triomfar anys i panys fins que les llavors malignes de l’enveja i la ira van soscavar l’harmonia i la confiança mútua dels cavallers de la taula rodona que havien sobreviscut a la questa del sant graal. La caiguda va ser radical i terrible i no va respectar cap dels actors del drama. Això és el que Guillem de Torroella, escuder de Mallorca, havia llegit a la novel·la anònima en prosa francesa del segle XIII, La mort del rei Artús. De tota manera, a la cort catalana del rei Pere III el Cerimoniós als anys setanta del segle XIV, a Barcelona, a València i a Mallorca es continuava parlant d’un fantàstic retorn del rei derrotat i de la consegüent recuperació del seu regne no menys fantàstic: se’n deia «l’esperança bretona», i sovint l’expressió designava reivindicacions polítiques concretes destinades al fracàs, i fins s’usava com a terme d’escarni. Esperar el retorn del rei Artús era com esperar la setmana dels tres dijous. El pretext de La faula de Guillem de Torroella és esbrinar què hi ha de cert en l’esperança bretona d’acord amb la màxima autoritat en la matèria, és a dir el monarca que, ferit de mort a la batalla de Salisbury o Camlaan, algú va veure pujar a una nau misteriosa rescatat per la seva germana, la fada Morgana.

      La prosa catalana de la versió que ofereix el present volum no ens ha d’enganyar. La faula és escrita en apariats occitans de vuit síl·labes amb l’excepció dels parlaments dels personatges de ficció de l’Illa Encantada, que s’expressen en octosíl·labs francesos: l’occità i el francès dominaven la literatura d’entreteniment al segle XIV. L’occità era obligatori quan s’escrivia en vers; el català feia cent anys que estava ben instal·lat en la prosa i fins i tot servia per facilitar l’accés dels devots catalans de la matèria de Bretanya a l’univers dels seus ídols a través de traduccions.

      A banda de la traducció en prosa catalana, en aquest volum també hi trobareu una mostra del text original i un aparat de comentaris que esperem que serveixin per enriquir i complementar la lectura d’una obra que va fascinar els lectors del segle XIV.