El guardià de les trufes. Fèlix Edo

      Portadeta

      Fèlix Edo Tena

       El guardià de les trufes

      Barcelona / L’Espluga de Francolí

      2016

      Crèdits

      COL·LECCIÓ MUSEU VIDA RURAL, 8

      Consell Assessor: Clara Arbués, Lluís Calvo, Joan Frigolé,

      Josep Maria Sans Travé i Montserrat Soronellas

      Director: Jordi Llavina

      Primera edició: octubre 2016

      © del text, Fèlix Edo Tena, 2016

      © Imatge de la coberta, Mas de Forès de Baix (Benassal, Alt Maestrat)

      (Foto: Ignasi Llopis, 2016.)

      Reservats tots els drets d’aquesta edició:

      EDITORIAL BARCINO, S.A.

      Acàcies, 15. 08027 Barcelona

       www.editorialbarcino.cat

      MUSEU VIDA RURAL

      Carretera de Montblanc, 35

      43440 L’Espluga de Francolí

       www.museuvidarural.cat

      ISBN: 978-84-7226-808-1

      Disseny de la coberta: Estudi Tere Moral

      Digitalitzat: FOTOLETRA, S.A.

      Sota les sancions establertes per les lleis, queden rigorosament

      prohibides, sense l’autorització per escrit dels titulars del copyright,

      la reproducció total o parcial —incloent-hi la reprografia

      i el tractament informàtic— i la distribució d’exemplars d’aquesta edició

      mitjançant lloguer.

      Dedicatòria

      A mon pare i a ma mare, que provenen,

      literalment, d’un altre món.

      Entradeta

      L’àvia Marieta ho menja tot amb pa.

      Les figues, els albercocs, els préssecs, els menja amb pa. El raïm, el menja amb pa. Si rosega quatre avellanes, una nou, una ametlla, una castanya o una pansa, hi posa pa. Amb la confitura, amb el torró, amb un dolç qualsevol, hi fa passar una crosta de pa. Si beu un vaset de vi ranci, hi mulla una galeta. De petits, quan anàvem a dinar a casa seva, al carrer Estret, i ens oferia el pa de pessic, en l’elaboració del qual excel·leix, ens deia:

      —Poseu-hi una mica de pa, una mica...

      Aquesta apetència de pa em fa pensar en la vida antiga, quan a les masies la base de l’alimentació era el pa gairebé exclusivament.

      JOSEP PLA, El quadern gris

      Vent de ponent…

      La carrasca estava esqueixada per l’impacte d’un llamp, i els trossos de fusta romanien escampats sobre la malesa. Mates de romer i de timó, argelagues en plena exuberància floral i carrasques joves pleníssimes de les primeres bellotes. Dinàmica i moviment vegetals en consonància amb la cantadissa excitada de caderneres, de gafarrons i de verderols. L’acompanyava un xiquet de nou anys, tots dos al voltant de les restes mutilades de l’arbre. El vell es va dirigir a un tronc podrit i, aixecant-lo per un costat, va mirar-ne l’interior i hi va veure alguna cosa. Observà durant el temps necessari l’abeller amb desenes d’obreres en plena faena, i també els receptacles blanquinosos dels polls i els grossos borinots.

      —Vine.

      El xiquet s’hi va acostar, parant atenció al moviment sonor del continu zumzeig.

      —Veus aquella que té unes línies roges?

      —Sí.

      —És la mare, la reina.

      L’home havia portat una caixa de fusta que tenia una obertura en forma de cercle. Amb un sac tapà la part superior del tronc, col·locat per baix sobre el forat de la caixa, i començà a donar-hi cops. El xiquet s’hi apropà una mica més.

      —Passen d’una banda a l’altra? —va dir.

      —Sí. El més important és que hi entri la mare.

      El xiquet va assentir.

      —I quan acabem hem de portar la caixa lluny perquè no hi torni; així començarà un nou rusc.

      La impressió més immediata era que l’home havia fet això des de feia tant de temps que coneixia tots els secrets dispersos que es podien presentar i fer servir. Un cop la caixa era plena i tancada amb les noves inquilines a dintre, agafaren del tronc uns trossos de bresca. Al final de la llarga vesprada l’avi i el nét van asseure’s sobre una pedra que era al costat d’un brollador natural d’aigua, i després de fer uns quants glops començaren a xuclar la dolça mel. Sota el sol del capvespre s’estava fresc i a certa distància podia sentir-se com xuclaven, i de tant en tant, també, les escopinades de restes de matèria orgànica. I la coïssor d’una picada d’abella al braç no era suficient per alterar-ho.