Autobiografia de la meva mare. Jamaica Kincaid. Читать онлайн. Newlib. NEWLIB.NET

Автор: Jamaica Kincaid
Издательство: Bookwire
Серия:
Жанр произведения: Языкознание
Год издания: 0
isbn: 9788412283921
Скачать книгу

      Jamaica Kincaid

      AUTOBIOGRAFIA DE LA MEVA MARE

      Traducció de Carme Geronès

      Títol original: Autobiography of my mother

      Autor: Jamaica Kincaid

      Primera edició ebook: novembre 2020

      THE AUTOBIOGRAPHY OF MY MOTHER

      Copyright © 1996, Jamaica Kincaid

      All rights reserved

      © de la traducció: Carme Geronès

      © de l’edició: Editorial Les Hores S.L.

      www.editorialleshores.com

      [email protected]

      Correcció: Gerard Malet, Manuel Gómez Poyato i David Sempere

      Maquetació: Dan Monells

      Disseny de col·lecció i coberta: Natural www.designisnatural.com

      © de les fotos de la coberta: IStockPhotos

      ISBN: 978-84-122839-2-1

      Les Hores forma part de l’Associació d’Editorials Independents

      Tots els drets reservats.

      Queda prohibida la reproducció total o parcial d’aquest llibre mitjançant qualsevol mitjà o procediment, inclosos la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució d’exemplars mitjançant el lloguer o préstec públics, sense l’autorització escrita dels titulars del copyright.

      AUTOBIOGRAFIA DE LA MEVA MARE

      Per a Derek Walcott

      La meva mare va morir en el moment que vaig néixer jo, per això en tota la meva vida no hi ha hagut res que s’hagi interposat entre la meva persona i l’eternitat; sempre he tingut al darrere un vent orc i negre. Al principi de la meva existència no podia pas saber que aniria així; me’n vaig assabentar quan ja era a la meitat, havia deixat enrere la joventut i m’adonava que se m’havia reduït el nombre de coses que havia tingut en abundància i se m’havia multiplicat el de les que abans ni coneixia. I aquella consciència del que perdia i del que guanyava em va fer mirar endarrere i endavant: al principi de l’existència hi tenia la dona de qui mai no havia vist el rostre, però al final no hi havia res, ningú entre la meva persona i l’espai negre del món. Em va venir la idea que m’havia passat la vida al caire d’un precipici, que el que havia perdut m’havia convertit en una persona desprotegida, dura i indefensa; en adonar-me’n, la tristor, la vergonya i l’autocompassió em van deixar aclaparada.

      Quan es va morir la meva mare, i em va deixar com una criatureta desemparada davant del món, el meu pare em va agafar i em va portar a la dona que li rentava la roba perquè em cuidés. No m’estranyaria que li recalqués la diferència entre un paquet i l’altre: l’un era la seva filla, no l’únic descendent que havia posat al món, però sí l’únic que havia tingut amb l’única dona amb qui s’havia casat fins aleshores; l’altre, la roba bruta. És probable que tractés un dels paquets amb més delicadesa que l’altre, que donés instruccions més precises sobre la cura de l’un que sobre la de l’altre, devia esperar que tractaria més bé l’un que l’altre, el que no sabria dir és quin dels dos, perquè era un home molt presumit i donava una gran importància a l’aparença. Que jo era una càrrega per a ell, ho sé; que la roba bruta era una càrrega per a ell, ho sé; que no sabia com m’havia de cuidar ell tot sol o com es feia allò de rentar-se un mateix la roba, ho sé.

      Ell havia viscut amb la meva mare en una casa molt petita. Era pobre, però no perquè fos bona persona; encara no havia fet prou malifetes per enriquir-se. La seva caseta era en un turó i ell l’havia baixat portant en equilibri en un costat la criatura i en l’altre, la roba, i ho havia lliurat tot, farcell i nadó, a una dona. Aquesta dona no era ni parenta seva ni de la meva mare; es deia Eunice Paul, i ja tenia sis fills, a l’últim dels quals encara donava el pit. Vet aquí per què encara li quedava llet a la mamella per a mi, però jo hi vaig trobar un gust agre i no en vaig voler. Vivia en una casa allunyada de les altres, amb una gran vista sobre el mar i les muntanyes, i quan estava emmurriada i no em sabia consolar amb res, ella m’estintolava amb una pila de draps contra un arbre i, davant de la vista d’aquell mar i d’aquelles muntanyes tan meselles, em desfeia en llàgrimes.

      La Ma Eunice no era antipàtica: es limitava a tractar-me com ho feia amb els seus fills, cosa que no vol dir que amb ells fos amable. En un lloc com aquell, la brutalitat és realment l’únic llegat i de vegades l’única cosa que es dona de franc. A mi, no m’agradava, jo enyorava el rostre que no havia vist mai; m’havia acostumat a mirar per damunt de l’espatlla per veure si venia algú, com si esperés alguna visita, i la Ma Eunice em preguntava què mirava, de primer a tall de broma, però amb el temps, en vista que jo em mantenia tossuda amb allò, va pensar que potser veia esperits. D’esperit, jo no en veia cap ni un, el que feia era buscar el rostre aquell, el rostre que no havia de veure mai, encara que visqués una eternitat.

      No vaig arribar a estimar mai aquella dona amb qui m’havia deixat el meu pare, aquella dona que no era desagradable amb mi, però que tampoc no podia ser amable, simplement perquè no en sabia, i potser jo tampoc no la podia estimar perquè jo tampoc no en sabia. Quan va veure que no volia mamar i encara no tenia dents, em va començar a donar menjar que passava per un colador; i quan em van sortir les dents, la primera cosa que vaig fer va ser clavar-li queixalada a la mà mentre em paixia. Aquell dia li va sortir de la boca un sorollet, més de sorpresa que no pas de dolor; va saber de què es tractava —la meva primera mostra d’ingratitud— i la va posar en guàrdia contra mi per a la resta del temps que ens vam relacionar.

      Fins als quatre anys no vaig parlar. Una cosa que no va fer perdre ni un minut de felicitat a ningú; de tota manera, no hi havia ni una persona a qui pogués amoïnar aquest fet. Jo ja sabia que era capaç de parlar, el que passava era que no ho volia fer. Veia el meu pare cada quinze dies, quan venia a recollir la roba neta. No em va passar mai pel cap que em pogués venir a veure a mi; pensava que venia a buscar la roba neta. Quan arribava, em feien anar a veure’l i ell em preguntava com estava, però era una pura formalitat; mai no em va tocar ni em va mirar als ulls. Què m’hi havia de veure? L’Eunice li rentava, planxava i plegava la roba; l’hi embolicava com si fos un regal amb dues teles d’alanquins netes i polides i l’hi deixava damunt d’una taula, de l’única taula que hi havia a la casa, a l’espera que ell la vingués a buscar. Eren visites prou regulars, de manera que alguna vegada que havia fallat, jo me n’havia adonat. «On és el meu pare?», deia en aquelles ocasions.

      Ho deia en anglès —no en crioll francès ni en crioll anglès, sinó en anglès anglès— i la sorpresa devia ser aquella: no que parlés, sinó que ho fes en anglès, una llengua que no havia sentit parlar a ningú. La Ma Eunice i els seus fills parlaven la llengua de Dominica, crioll francès, i el meu pare, quan s’adreçava a mi, també, però no perquè em menystingués, sinó perquè es pensava que no n’entenia cap més. El cas és que ningú no s’hi va fixar; van quedar parats de veure que parlava i preguntava com era que no venia el meu pare. Ara mateix no és cap misteri per a mi el fet que hagués articulat les primeres paraules en la llengua d’un poble que no m’havia d’agradar mai, que no havia d’apreciar mai; a la meva vida, tot allò, bo o dolent, a què em sento lligada d’una manera inextricable em provoca dolor.

      Tenia quatre anys i veia el món com una sèrie de línies borroses que s’ajuntaven, un esbós en carbó; per això, quan el meu pare venia a recollir la roba, només veia que de sobte apareixia en el camí que arrencava a la carretera i arribava a la porta de la casa on vivia jo i, un cop acomplerta la missió, desapareixia en agafar la carretera on desembocava aquell camí. No sabia què hi havia més enllà del camí, no sabia si quan el perdia de vista continuava sent el meu pare o passava