Aristòtil i Dante descobreixen els secrets de l'univers. Benjamin Alire Saenz

i així, només era un ocell.

      Jo era més fred que en Dante. Crec que havia intentat amagar-li aquella fredor perquè volia agradar-li. Però ara ja ho sabia. Que jo era fred. I potser ja estava bé. Potser li agradaria el fet que jo fos un paio fred, de la mateixa manera que a mi m’agradava que ell no ho fos. Tots dos ens vam quedar mirant la tomba de l’ocell.

      –Gràcies –em va dir.

      –I ara –vaig dir jo.

      Sabia que volia estar sol.

      –Ei –vaig murmurar–, ens veiem demà.

      –Anirem a nedar –va dir.

      –Sí, anirem a nedar.

      Tenia una llàgrima que li baixava per la galta. Semblava ben bé un riu a la llum del sol ponent.

      Em vaig preguntar com devia ser, ser un noi que plora la mort d’un ocell.

      Li vaig dir adeu amb la mà. Ell també a mi.

      Mentre caminava cap a casa, vaig pensar en els ocells i el significat de la seva existència. El Dante tenia una resposta. Jo no. Jo no tenia ni idea de per què existien els ocells. Ni tan sols m’ho havia preguntat mai, abans.

      La resposta d’en Dante tenia sentit, per a mi. Si estudiàvem els ocells, potser podríem aprendre a ser lliures. Crec que és això el que m’estava dient en Dante. Jo tenia nom de filòsof. Quina era la meva resposta? Per què no tenia cap resposta?

      I per què hi havia nois que tenien llàgrimes a dins i d’altres que no en tenien cap? Nois diferents que vivien segons normes diferents.

      Quan vaig arribar a casa, em vaig asseure al meu porxo.

      Vaig contemplar la posta de sol.

      Em vaig sentir sol, però no en un sentit negatiu. M’agradava molt, estar sol. Potser m’agradava massa. Potser el meu pare també era així.

      Vaig pensar en en Dante i em vaig fer preguntes sobre ell.

      I em va semblar que la cara d’en Dante era un mapa del món.

      Un món sense foscor.

      Uau, un món sense foscor. Quina preciositat.