Barcelona 2020. Jordi Panyella

>

      Dedicatòria

       Si els teus ulls ho veuen, és cert, ha estat veritat.

       A les paraules, perquè honorin sempre la memòria dels que ja no hi són.

      Del silenci, imatges

      Jordi Panyella

      Barcelona, primavera del 2020

      Per a un periodista de paper i de paraules, un animal de tinta i rotativa, el món al revés significa que, d’un dia per l’altre, encara sense saber ben bé per què, la imatge capturada en una fotografia es converteix en el seu canal d’expressió, i el discurs en un enfilall sense fi d’aquestes imatges. Cap mot, cap verb, cap element de puntuació, cap signe d’exclamació. Increïble, però cert, és així, és la metamorfosi impossible feta realitat.

      De cop i volta el món es fa tan nou com desconegut i les paraules, eina de treball de cada dia, esdevenen sobreres. El llenguatge del món antic ha passat a la història. Allò que es veu ja s’exclama per si sol, no cal escriure-ho negre sobre blanc. El relat es converteix en una desfilada visual, en un viatge que va del silenci més profund, dolorós, paorós, a la inversemblança més irreal, més histriònica. L’abisme al carrer, l’abisme dins de casa.

      Per a un periodista acostumat a viure i veure les notícies des de la barrera de la privilegiada primera filera, des de la ratlla vermella que obliga a la no-interferència en els fets que s’han d’explicar, viure dins d’una notícia gegantina, una notícia que ho omple tot, es converteix en un fet excepcional, únic, irrepetible. De sobte, el carrer es converteix en una font inesgotable de fets noticiables, en una concatenació d’esdeveniments que han de ser explicats, tots i cada un, perquè tot esdevé novetat, profecia d’una realitat desconeguda. No hi ha prou ulls per mirar, no hi ha prou objectius per a tantes fotografies que hi ha per fer, per a tantes imatges úniques a capturar.

      Hi ha notícies que marquen la vida d’un professional de la informació, i hi ha fets històrics que van molt més enllà de la simple notícia i marquen el demà de tota una generació. Covid-19 s’escriurà en lletres majúscules en els llibres del futur que explicaran el passat, aquest nostre present encara tremolós, encara tan inestable, tan carregat de dubtes i febleses. El món no tornarà a viure una primavera com la del 2020 perquè una altra crisi així no deixaria forces ni per combatre-la, ni per poder ser explicada. Es perdrien les paraules, després les imatges, es perdria tot. Els diaris no podrien subsistir a un altre trimestre de quioscos tancats, ni els hotels podrien seguir funcionant amb el cartell a la porta de «No volem clients», ni els autocars tornarien a circular per les autopistes sense passatgers, ni res, ni cap activitat humana tindria sentit si allò que n’hi dona, el fet de viure, tornés a desaparèixer dels carrers i les places.

      L’univers que ens era tan familiar va trasmudar a un estadi irreconeixible la primavera de l’any 2020. Una realitat invisible en forma de virus, tan diminutament microscòpica com letal, va capgirar la quotidianitat fins a fer impossible el gest més simple. Les paraules van decaure, les imatges inversemblants ho van omplir tot, els carrers es van fer grans, de dimensions irreals, les multituds invisibles, els sentiments es van desbordar, les alegries van morir, la por es va ensenyorir de tot i de tothom. Del somni a l’insomni. Del pedestal a la masmorra. Del cel a l’infern. De l’amor al plor, de l’abraçada fraternal a l’absència de l’altre. Viure per intentar no morir, tot va quedar reduït a això, i encara.

      D’un dia per un altre el milió sis-cents mil habitants de Barcelona es van haver de quedar a casa. Els estrangers van fugir, el turisme que ho omplia tot es va desintegrar. Una ciutat tancada amb pany i forrellat, una ciutadania confinada, captiva del terror. Por a respirar, por a tocar, por a la mateixa condició humana, una por molt primària, instintiva, de supervivència. La llum blanca del Mediterrani es va consumir en el túnel sense sortida d’un forat negre arribat de no se sap on, com una tempesta d’estiu que de cop i volta esbandeix totes les terrasses del passeig. Com una onada gegantina que tot ho cobreix, tot ho regira, tot ho xucla, que tot s’ho emporta al camí sense retorn de la profunditat més pregona. Com un incendi que deixa un paisatge de devastació i negritud. Terra cremada.