Detectiu divertit
StaVl Zosimov Premudroslovsky
© StaVl Zosimov Premudroslovsky, 2019
ISBN 978-5-0050-9966-2
Создано в интеллектуальной издательской системе Ridero
CAS №1
Nas
APULASE PRIMER
Hola
Passi immediatament a la descripció dels principals participants en els esdeveniments proposats per mi en aquest apartat de casos.
El primer de la llista és el major general Ottila Aligadzhievich Klop. De tots els que l’envoltaven, no era un creixement estàndard: noranta-nou i nou centímetres.
Vostè pregunta: «Però, com va ser admès a les files dels guardians de l’ordre, al cap i a la fi, al cap d’un metre i mig no seran presos a l’exèrcit i sense l’exèrcit no seran presos en guardians …". Però és un cas especial: els seus pares, més aviat, eren la seva mare i el seu avi, que li servien en lloc del seu pare, ciutadans corrents de la Federació Russa amb arrels primordialment jueves. Només la seva mare, un cop al darrer mil·lenni, quan el món no havia utilitzat ordinadors a tot arreu i la Gran Unió Soviètica, es va incorporar voluntàriament a les files dels ordenaments mèdics dels internacionals, el deure dels quals era netejar després que els pacients fossin buidats amb un solitari. I això va passar en alguns països africans i les antigues tribus dels pigmeus centreafricans van resultar estar malalts, un dels quals, o millor dit el líder, és el Gran Vell, fa vint-i-vint mil anys del seu calendari que és vell, i des que els seus companys van gruixir (van morir) fa molt de temps, per tant, els que recordaven el seu naixement no ho eren i va poder reclamar que la seva mare és el Sol, i el seu pare és la Lluna, etc. Per descomptat, la futura mare d’Otila no va creure en aquest conte de fades, però no va ofendre, només va somriure i va assentir al Gran Vell-Temporitzador de tots els homes de la Terra. Després d’haver rebut les llaminadures del líder, van resultar deliciosos temptadors exòtics: ulls de bisó fregits amb salsa d’all, ous fumats d’un elefant amb salmó de xocolata, borste de sang fresca del paramèdic acabat de perdre Ivan Kozimovich la vespra i suc de fruita Coca al tercer… En general, la mare embarassada es va despertar i aleshores la seva vida deixava de tenir un interès particular.
I segons la legislació de la tribu pigmeja, l’alçada mitjana d’un soldat i tutor de l’ordre era d’almenys vuitanta centímetres i no més d’un metre de cinc centímetres i mig, per descomptat, va ser portat a la seva policia i enviat amb l’intercanvi d’experiència a Rússia. Així doncs, va romandre al servei: va rebre la residència permanent, com qualsevol treballador convidat, i com que era ciutadà de la Federació Russa al mateix temps, ningú no el va poder deportar. En definitiva, tot és possible al nostre país, sobretot per diners. Però va haver de passar per la formació militar amb el seu pare a la tribu i omplir l’elefant a l’examen. Això s’indicava al document presentat al lloc de la demanda, que es desprenia del ventre d’Otila i aprovat per la UNESCO. Per descomptat, s’hi adjuntava un altre document, tot i que no oficialment, semblava cent dòlars. I més encara en el document principal s’indicava que servia al rang de general de l’exèrcit de la divisió nord-sud de la tribu anomenada Nakatika Ui Buka. Per descomptat, aquest títol se li va atorgar a causa del seu pare per a tota la vida, sobretot perquè la seva tribu figurava a les forces de l’ONU.
El jove Ottila va obtenir la següent experiència al servei de la tribu, més precisament, va aprovar els exàmens sobre: tir amb arc, llançar un tomba i treure lliçons als troncs, cosa que li va permetre pujar, tant a nivell vertical com amb espinacs. També podia tirar les dues cames sobre les orelles pròpies o d’altres i, sostenint-se a terra a les dues mans, podia ballar un ball de tap, fer un triple somersault cap amunt, de costat, endavant, endarrere i sense tocar el terra. Es va aprendre a domesticar gats, gossos i altres animals mossegadors i devoradors, inclosos mosquits, llits, polls i óssos grizzly.
Després que Otila va ser enviat a petició pròpia i per malaltia de la seva mare, va ser enviat al Ministeri de l’Interior com a secretari – adjutant de Marshall, a qui no havia vist mai als seus ulls, però només va escoltar la seva veu a la ràdio i un telèfon especial. Després de trenta-dos anys d’edat, va ser traslladat al poble de Sokolov Ruchey, a la regió de Leningrad, i a Sant Petersburg, el ferrocarril de Lyuban, a causa d’un tall en l’aparell administratiu.
Li van destinar una cabana, una antiga escola professional. La primera meitat de la barraca va ocupar els locals per a l’habitatge, i la segona era la intenció com a punt fort.
A continuació, Ottila Aligadzhievich s’asseu a la seva oficina i escriu un informe anual trimestral i després immediatament. Té pressa, fa errors, confon les paraules en idiomes, i en coneixia una dotzena, incloses: francès, tribu natiu, cinc idiomes soviètics diferents, llatí, rus parlat, literatura russa, rus fenya, rus sense llar, interrogador i altres.
Escriu, escriu i, després, el fill de deu anys arriba a la seva oficina:
– Pare? – preguntà modestament infantil el fill de Izya de cent trenta centímetres de deu anys.
– Què, fill? – sense aixecar el cap, va contestar el noranta-nou centímetre pare d’Ottil.
– Papà..? – Izya va dubtar. El pare seguia escrivint.
– … bé, parla?! va preguntar el pare.
– Pare, he mirat la caixa aquí, eh?!
– I què?
– Algunes paraules no són clares per allà…
Ottila va mirar al seu fill de manera paterna, sense baixar el cap, va agafar les cames sobre una cadira especial amb baranes d’escala a les cames laterals, es va aixecar, es va girar i es va asseure a taula. Va mirar afectuosament el seu fill a través de les ulleres, va deixar-los caure a la punta del nas i va preguntar, mirant els ulls del seu fill i no aixecant el cap, cosa que li va fer mal al cap i el coll. Va mirar tothom de baix a dalt. També incomplia la seva posició cívica. I més encara davant d’un fill que va créixer com un noi normal. I ara, assegut a la taula, fins i tot es podia arrufar les celles negres.
– I quines paraules no t’entenen, fill?
– Bé …: president, algun poder, FSB… què és? Encara no hem passat per la història. És així, de manera fugaç.
– O només sou una escola procuratorial durant aquest període d’estudi. – el pare va somriure, es va treure les ulleres i les va subjectar lleugerament a un puny, que després va recolzar a la taula de sobretaula. Va colpejar el fill a l’espatlla amb l’altra mà i el va fregar amb un enorme cap calb, que no era humà.
– Bé, escolteu – va sospirar el pare -, el president de la nostra família sóc jo, un poder és la vostra mare. Bé, ella, ja saps el que està fent… No permet transmetre’s, revisar les lliçons.
«S’alimenta», va afegir Izya.
– No s’alimenta, però prepara el menjar. – va afegir el pare.
– I llavors qui alimenta?
El pare va mirar cap a l’ull esquerre de l’avi amb els seus ulls estrets, i després cap als ulls drets, que es dirigien al seu fill de la seva besàvia, segons diuen que era xinesa, però només Russified. Així va reclamar la seva dona; alçada, pes i amplada de la cintura en dos-cents. Els cabells rossos i els ulls blaus a més, a diferència del pare d’ulls vermells.
– T’alimento a tots! —va respondre amb orgull un pare compromès i li va brollar el pit. El seu rostre es va tornar alt.
– I qui és l’àvia? – va preguntar el fill, agafant el nas.
– No et treguis el nas, fill, avui no és el dia del miner, i es va treure suaument la mà del cap del seu fill … – la nostra àvia és la KGB. Antic KGB natiu.
– I què és el KGB? – Sonny preocupat.
El pare va alliberar la mà del seu fill i, allunyant-se del seu fill, va mirar com un moltó a la nova porta, al retrat