Reunió
Títol original: Assembly
© Natasha Brown, 2021
Primera edició: març del 2022
© de la traducció: Maria-Arboç Terrades, 2022
© d’aquesta edició: L’Altra Editorial
Gran Via de les Corts Catalanes, 628, àtic 2a
08007 Barcelona
Compost en Dante 12,5/15 per EditaPiaf
Producció de l’ePub: booqlab
ISBN: 978-84-125086-6-6
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra requereix l’autorització prèvia i per escrit de L’Altra. Tots els drets reservats.
TAULA
21.04: LONDON PADDINGTON [PAD] – NEWBURY [NBY]
TRANSCENDÈNCIA (FESTA AL JARDÍ)
Notes de l’autora [i aclariments de la traductora]
Tot això també és en va,
una carrera contra el vent.
Tot bé
Has de parar, va dir ella.
Parar de què, va dir ell, si no estem fent res. Ella volia corregir-lo. No hi havia cap nosaltres. Hi havia el subjecte ell i l’objecte ella, però de cop ell va dir-li escolta, no cal que et posis així per tan poca cosa.
•
Ella seia sovint a l’últim cubicle del lavabo de dones amb la mirada clavada a la porta. De vegades s’hi passava tota l’estona de dinar, esperant a veure si cagava o plorava o reunia prou determinació per tornar al seu lloc.
Ell la podia veure asseguda a la taula des del seu despatx i sovint marcava la seva extensió per comentar-li el que veia (i com ho interpretava): els seus cabells (salvatges), la seva pell (exòtica), la seva brusa (amb aquells pits que quasi no hi cabien).
Quan la tenia al telèfon també li manava que fes cosetes. Això la humiliava més que les coses més grosses que van acabar passant després. Tot i així, aguantava la grapadora tan amunt com se li ordenava. Es bevia el got d’aigua sencer d’una tirada. S’escopia el xiclet a la mà.
•
Havia sortit a dinar amb els companys de feina: sis homes d’edats, mides i temperaments diversos. Van demanar quatre plats de nigiri de vedella, i al llarg del dinar van fer unes quantes referències a la situació d’ella amb insinuacions vagues i observacions acusadores.
Un dels més grans, gras i amb una barba espessa i canosa que li envoltava els llavis prims i rosats, va deixar la forquilla per parlar clar. Va començar a poc a poc: Ja sap que ella no és de les que se n’aprofiten. Ho sap, ho sap molt bé. En aquest punt va fer un silenci efectista per assaborir l’emoció de dir-li a la noia com eren les coses. Però... però ara, ho havia d’admetre, ara jugava amb avantatge respecte a ell i la resta de la taula. Això ho podia admetre, oi.
Va dibuixar un gran somriure, va obrir els braços ben oberts i es va tirar enrere. Els altres cinc la miraven, algun feia que sí. Ell va tornar a agafar la forquilla i es va entaforar més carn crua a la boca.
•
L’oficina d’ell tenia tres parets de vidre. A dreta i esquerra s’estenien fileres de taules, una tribuna d’espectadors. Ella era al centre de l’escenari. Ell estava assegut i hi parlava, força animat.
Esperava que sabria ser prou madura, va dir, que li estaria prou agraïda. Es va aixecar de la cadira i va caminar cap a ella fins a fregar-la, tot i que el despatx era enorme i tenia espai de sobres. Li convindria pensar en gran, i en el seu futur, i en el pes que té per aquí la paraula d’ell. Això últim ho va dir mentre obria la porta del despatx.
•
No era res. Ho pensava ara com ho pensava cada matí. Es va cordar la camisa i ho va pensar, després es va posar les arracades. Ho va pensar mentre s’enretirava els cabells de la cara per fer-se un monyo, mentre s’allisava la faldilla de tub rígida i grisa.
Ho va pensar mentre menjava, fins i tot mentre s’oblidava d’omplir-se la boca o d’empassar. Va provar de mastegar. No era res. Va bordar que estava bé, després es va calmar, va passejar la mirada per la sala d’estar. Va preguntar a sa mare com li havia anat el dia.
•
Sopar després de la feina, ella hi havia accedit. A fora del restaurant, abans d’entrar, ell li va agafar les espatlles i va enganxar-li la boca oberta a la cara.
Ella va mirar com li tremolaven les pestanyes tancades mentre la llengua lenta d’ell empenyia i furgava contra la seva. Va imaginar-se el seu cos, membres plegats, ben empaquetat en una capsa. Ell es va fer enrere, va somriure, va riure una mica, la va mirar des de dalt. Li va tocar el braç, després els dits, finalment la cara. Està bé, li va dir. Està bé, està tot bé.
És això
No, no, en origen. Vull dir els teus pares, d’on són. De l’Àfrica, oi?
És que mira. Jo fa cinc anys que sóc aquí. La meva dona... ben bé set o vuit. Treballem, paguem els nostres impostos des del primer dia. Celebrem els gols d’Anglaterra a la Copa del Món! O sigui que quan el govern ens va dir que ens havíem d’inscriure, que ens havíem de descarregar aquesta app i pagar per inscriure’ns, va fer mal. Això és casa nostra. Vam sentir que no ens hi volien. És com si a tu et diguessin: Torna-te’n a l’Àfrica. Imagina que et diguessin: No, no, tu no ets una anglesa de debò, torna-te’n a l’Àfrica. És que és això.
Vull dir que... bé, ja m’entens. Esclar que m’entens. Tu ho pots entendre de veritat, no com els anglesos.
Després del digestiu, ell posa fil a l’agulla
Ella entenia la ràbia d’un home que al seu torn entenia en la seva carn i els seus ossos i la seva sang i la seva pell que li tocava ser al capdamunt d’un gegant enorme i feixuc per qui el sol mai no es ponia. Perquè era de nit, ara, i ell anava begut. I se sentia molt petit, potser només una boca. Un llavi o una dent o una protuberància aspra i inflamada sobre una extensió de llengua seca i blanca amb flegma al darrere, prop de la gola. La gola d’un home que cria panxa i s’arrana la calba. De manera que quan aquella boca es va obrir i li va escopir la seva bilis, fent que alguns dels presents se sentissin una mica incòmodes, ella va entendre d’on venia aquella ràbia, encara que en fos el blanc. Va esperar que li sonés el telèfon per excusar-se i, mentrestant, silenciosament, educadament, el va entendre.
Конец ознакомительного фрагмента.
Текст